Monti: El pallasso
No vaig poder anar al seu comiat, però sí he llegit tots els articles publicats a la premsa.
I un d’especial, del periodista Jacinto Antón, de El País, i com llegint els comentaris publicats, m’entristeix veure el text insultant, brut, de més d’un dels lectors.
En el seu comiat, es va llegir el decàleg de’n Monti …. un petit resum:
– Entre un fusell i una escombra, cal escollir l’escombra perquè és més útil.
– I davant qualsevol discussió el millor és treure’s el nas vermell de la butxaca. Si ni així s’aconsegueix arrencar un somriure, sempre es poden donar cacauets. Amb els micos sempre funciona.
Vaig llegir l’esquela i a la part final, us he de dir que em va emocionar sobremanera:
– Sobretot, no abandoneu aquesta vida sense haver llençat un pastís de nata a la cara d’algun amic.
– I quan siguem a casa, a la nit, abans d’anar a dormir, exigim un conte. Tots, no importa l’edat que tinguem, tots tenim dret a adormir-nos convençuts que les fades existeixen i que els prínceps són valents.
Un dia de maig de l’any 1995, el meu aniversari, 50 anys aleshores, els amics, sense jo saber-ho, em van llençar un pastís de nata, dels grans, a la cara. Sí, havia insinuat més d’una vegada que m’agradaria molt que algú em llencés el pastís de nata a la cara. I així va ser.
Adéu Monti. Has marxat massa aviat. Gràcies per tot i quan ens trobem, espero que el teu nou espectacle sigui époustouflant.
Salut i pallassos !