Chào ông Viêt Nam

En el meu viatge imaginari i encara pendent, el llac Inle és un lloc sorprenent. Està situat a 900 m d’altitud; 50 kms de llarg, 10 kms d’amplada i 5 metres de profonditat. Els anglesos, durant els anys colonitzadors, hi anàven sovint per refrescar-se i sortir de Rangoon on teníern petites casetes de bambú a la vora del llac.. Molts viatgers anomenen el llac Inle i les seves poblacions , la ‘Venècia del sudest asiàtic’ i no els hi falta raons. Però és que a més et trobes amb una població de l’ètnia intha d’una intel.ligència fora de de dubtes. Quan van ser expulsats de les seves terres, i d’això fa secles (XII ), l’únic lloc on podíen establir-se va ser al llac, però tampoc podíen terra endins. Aleshores van construïr les cases de bambú dins l’aigua i van ingeniar-se com sobreviure; van aprendre a fer de pagès, pescadors, manyàs, teixidors i evidentment grans comerciants. Com no era gens fàcil viure sobre l’aigua, van tenir una idea ( genial ) de construïr horts flotants, senzillament amb els jacints d’aigua i altres herbes, i la terra del fons del llac. Són masses vegetals, algues, jacints d’aigua i herbes que s’amunteguen a les vores del llac amb una alçada d’un metre aproximadament. Els inthas tallen aquestes masses en unes bandes de 15 metres de llarg per 2 d’ample i les llencen al llac. Posteriorment les cobreixen de terra i fang i planten les llavors. En aquests horts tant peculiars planten enciams, tomàquets, mongetes, patates.

La pesca també és una de les seves especialitats i aquí tenim un fet ben diferencial.

Com utilitzen unes nanses de forma cònica, molt particulars, ja que el llac té poca fondària, les omplen d’algues i herbes i les deixen en llocs on saben que hi ha peixos. Quan els peixos són dins, aleshores treuen aquestes nanses. Ara bé, han de fer servir les dues mans per aquesta feina, i aleshores s’han convertit en uns experts en remar amb un peu, fer el contrapès amb l’altre i tenir així les mans lliures per poder pescar. Les fotografíes dels pescadors del llac Inle són les favorites dels turistes i ells ho saben. Quan veuen un barquet amb visitants, s’hi posen bé per la foto i poder demanar algun bitllet a canvi.

Les pagodes i stupas també estàn construïdes sobre l’aigua. Són una meravella, i és cert que t’hi trobes en una Venezia ‘diferent’.

Hi ha un període a l’any que celebren les seves festes, el Phaung-Daw U, depenent de la lluna plena, entre setembre i octubre,  durant dues setmanes, i el brogit, les curses, la dansa, els espectacles de titelles, la música, tot forma una unitat dins aquest llac de 50 kms i situat al centre de Birmània.

La població més important és Nyaungshwe, que significa ‘figuera d’or’. En aquesta població es poden trobar tot tipus d’al.lotjaments i serveis.

Es pot arribar en avió a l’aeroport, militar, de Heho a 28 kms i hi han vols desde Rangoon,Mandalay o Bagan.

També es pot viatjar en tren fins Shwenyaung que és més a prop i de l’estació es pot compartir una camioneta amb altres viatgers.

Però, compte amb els mosquits ! S’ha d’anar preparat, camises de màniga llarga, i pantalons llargs, i molt de ‘Relec’ !! Aigua sempre en botella i no posar-hi glaçons dins el got !

Podeu veure la fotografia dels horts, tan ben posats en línia vertical i també he inclòs algunes fotos m és a l’arxiu.

No voldria deixar de dir que sempre s’ha de pensar el què passa a Birmània, però això no eximeix que és un país absolutament meravellós com tots els del sudest asiàtic.

Amics que han estat a Birmània em van explicant les seves impresions i a més vaig llegint tot el que puc. No he oblidat, per això, l’activisme pacífic i constant per demanar la llibertat per aquest país. Un día podré anar-hi i fer les meves fotografíes i anotar les meves impresions en el  meu bloc de notes.

Continuarà …..