Chào ông Viêt Nam

Llegeixo amb sorpresa, molta, moltíssima, que s’ha canviat una placa del Passatge Cabanes, barri del Poble Sec, sense fer soroll, sense dir-ne res. Dissabte 19 de maig, llegeixo al diari ARA (Albert Sánchez Piñol) i El País ( Xavier Theros) el canvi d’una placa situada al passatge que uneix el carrer Cabanes amb la Plaça de les Tres Xemeneies, barri del Poble Sec.
Nous aires bufen per aquest cel nostre.

Ahir:
Passatge de la Canadenca. Empresa elèctrica que va donar nom a la vaga del 1919.

Avui:
Passatge de la Canadenca. Empresa fundada per Fred Stark Pearson el 1911.

La placa original ja no hi és. No ha estat cap brètol, cap antisistema, no, el que ha canviat la placa. La antiga placa ha estat substituïda. Dissimuladament, seguint ordres, satisfer un desig llargament volgut. Volen esborrar la memòria. No va passar res l’any 1919. Aquella vaga va ser insignificant, sense importància. Violència obrera.

Fem memòria ?  Avui és un bon dia.

Any 1919. El sindicat de la CNT va posar a prova el seu potencial organitzatiu i de lluita. El conflicte va començar quan l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, filial de Barcelona Traction Light and Power, coneguda popularment com La Canadenca, acomiada varis obrers per un únic motiu: estar afiliats a sindicats lliures. El dia 5 de febrer de 1919 es convoca una vaga de gas i electricitat a la Ciutat de Barcelona. La Ciutat queda a les fosques, paralitzant les indústries i la vida comercial, com també la de la gent. L’exèrcit van fer d’esquirols i van ocupar els llocs de treball dels obrers i va tornar la llum.

La resposta a aquesta vaga va ser fulminant i immediata i es va extendre a altres gremis, serveis públics, comerç, premsa. El govern va decretar l’estat de guerra ! Més de 3.000 detinguts i empresonats. Després d’un mítin a la Plaça de les Arenes el dia 14 de març de 1919, es va arribar a un acord entre els sindicats i la patronal. La jornada laboral seria de 8 hores. Després de 44 díes de vaga, els obrers i obreres van tornar a la feina. Però el poder, la patronal, no van complir les seves promeses i es va anar novament a la vaga el dia 24 de març 1919. No va durar gaires díes. Els obrers i obreres van haver de cedir davant un altre decret d’estat de guerra.

El dia 14 d’abril de 1919 el govern va decretar una llei que va fer història:
La jornada laboral seria a partir d’aquell dia de 8 hores.

Va ser gràcies a aquesta vaga que es va aconseguir aquest dret, que ja tenien la resta de països d’Europa. Era gairebé una utopia. Van fer història. Els meus avis hi eren. Van fer vaga, i el meu pare també, un adolescent de 14 anys.

El dirigent de la dreta catalana, Francesc Cambó, per a qui la jornada de vuit hores era, literalment — ‘una de les pitjors bogeries que ha comès mai l’espècie humana’ — té una escultura davant mateix de l’oficina de La Caixa a la Via Laietana a tocar del Palau de la Música. El senyor Pearson, un individu avariciós que va monopolitzar el servei elèctric a Barcelona, té el seu nom en una avinguda al barri de Pedralbes, i fins i tot una estàtua.
Curiosament, el senyor Pearson va néixer, estudiar i treballar en els seus negocis a Massachusetts. Recordeu aquest estat dels Estats Units? Aquest govern dels millors li agradaria molt que Catalunya es convertís en Massachusetts.

Els treballadors i treballadores van aconseguir un dret que avui ens sembla elemental.
I aquells herois, aquells obrers i obreres anònims a qui se’ls rendia tribut en una placa senzilla, de poques paraules, però contundents, i que gràcies al seu sacrifici van aconseguir un bé col.lectiu, se’ls menysprea, se’ls esborra, se’ls ignora.

Estic d’acord amb el que diu en Sánchez Pîñol, — després d’ardúes investigacions puc comunicar-los que he descobert l’autor de la usurpació —

       Ha estat Cambó.  

Fotografia: www.fotosdebarcelona.com – Fàbrica La Canadenca