Chào ông Viêt Nam

En el meu viatge de l’any 2006 no em va ser possible ni visitar Hu’ê ni Hoi An. Un cicló molt perillós va creuar aquestes dues poblacions i van haver d’evacuar més de tres-centes mil persones. El resultat va ser passar de llarg i volar directament a Ho Chi Minh City (Sai Gon ).
El 6 de novembre de 2009 vaig arribar novament a Viêt Nam, tard, negra nit, a Ho Chi Minh, amb el temps justet d’anar a l’hotel, descansar, i a les 03:00 hores del matí aixecar-me per poder ser dins l’avió que em portaria a Hu’ê. Díes abans vaig estar mirant la televisió a Laos i vaig poder veure que novament fortes pluges i un cicló va passar per aquesta Ciutat, Danang i molt a prop de Hoi An. Però aquesta vegada sí que vaig poder anar-hi.
A l’arribada a Hu’ê el cel encara era cobert de núvols gruixuts, amenaçadors i el fort vent feia trontollar l’avió. El pilot, molt experimentat, va anar sortejant els núvols, com si fos un ‘dragon khan’ qualsevol, per fer un aterratge veritablent suau i perfecte. 
És una Ciutat diferent, una mica sorprenent, encara que cent per cent vietnamita. I quina és la diferència ? Potser el tipus d’arquitectura de les cases, totes envoltades d’un jardí – nhà vuon – casa-jardí, on pots veure infinitat de flors, arbres, bonsais, i per què no? … expressa com una certa atmosfera espiritual.
Quan vaig arribar a l’Hotel on tenia reserva, Villa Hu’ê, és clar que el jardí davant, i darrera l’hotel, donava com una certa regularitat a la seva arquitectura i entorn.
L’Hotel Villa Hue està situat al centre mateix de la ciutat, i és l’establiment on fan  les pràctiques els alumnes de l’Escola Superior de Turisme de l’Universitat de Hu’ê en estreta col.laboració amb l’Escola Superior de Turisme de Luxembourg. Establiment altament recomanable i és un goig veure els estudiants com van aprenent el seu ofici i omplint el seu sac d’experiències per el seu futur.

Un estudi fet, tipus empadronament, l’any 2002, es va concloure que hi havíen més de 7.000 ‘nhà vuon’-cases-jardí, entre el centre de la ciutat i la perifèria.

El riu del Perfum creua la Ciutat, però quina Ciutat de Viêt Nam no hi ha un riu o dos, o tres o quatre ? Parlen un dialecte de la llengua vietnamita, un tò diferent i la seva cuina és la més ben valorada. Hi han plats autènticament ‘huenians’ o com es coneixen, de ‘cuina imperial’. Durant més de 150 anys va ser capital on van regnar els tretze emperadors de la dinastía Nguyen.
Les tombes dels reis d’aquesta dinastía i la ciutadella, o ciutat imperial, són els punts històrics més importants per visitar d’aquesta Ciutat, molt, molt malmesa durant la guerra. La més impressionant és la de l’Emperador Tu Duc, on es reflecteix molt i molt bé el seu domini, les seves riqueses, el seu bon gust.

Continuant amb la cuina imperial; expliquen la llegenda o veritat, precisament atribuïda a l’emperador Tu Duc (1848-1883), que en un senzill desig de refinament, l’aigua del te del matí havia de ser de les gotes d’aigua de la pluja, i que els seus servents havíen de recollir de damunt les fulles de les flors de lotus dels estanys de la Ciutat Imperial. Delicadeses imperials.
Però aquest emperador, Tu Duc era un gran gourmet i sempre volia i demanava menges diferents i de primeríssima qualitat. M’expliquen que de fet va ser ell el precursor de la cuina imperial de Hu’ê.
Em van explicar moltes coses durant la meva curta estada, i he aconseguit una informació molt interessant dels plats d’aquesta cuina que aniré explicant en propers apunts.

Sortir a passejar per la Ciutat des de l’Hotel Villa Hue és tot un plaer i vaig estar badant tota l’estona. Però havia d’anar a l’Hospital de l’Universitat de Medecina i trobar-me amb el Dr Nhan. El guía acompanyant no entenia gaire res; els turistes no visiten els hospitals ! Va ser embolicat trobar el departament de genètica i per fí vaig passar per la porta i na Phuong m’esperava !
Va ser una alegria veure’ns i vam quedar per l’endemà. Aquest migdia em van convidar amb altres voluntaris australians i alemanys, a dinar, en un restaurant molt molt bò, i vaig poder fer un tast d’aquesta cuina imperial … i em vaig ‘posar les botes’ o com deia el meu avi ‘ un dinar de canquiller’.

Hu’ê, ciutat màrtir de la guerra, per ambdós bàndols; molta lluita, molta crueltat, molts morts, molts fugitius i …. avui una ciutat tranquil.la, afable, i de bon estar. 

Podeu veure en la fotografia l’entrada ajardinada de l’Hotel Villa Hue, i en l’arxiu un racó de la tomba de l’Emperador Tu Duc i el jardí de davant d’un dels pocs edificis que queden en peus de la Ciutat Imperial.