Chào ông Viêt Nam

Van mal dades… i evadir-se, potser una solució. L’imaginació és infinita. Les petites coses del dia a dia sempre les pots trobar i gaudir-ne. L’amistat de la gent que t’envolta, la família, és un regal únic que no val rebutjar. Quan arribes ja a certa edat, de fet la mateixa que tenia la meva àvia quan va morir, voldríem viure amb placidesa i aprofitar cada moment.
I sí, malgrat els cops que m’ha donat aquest llibre de la meva vida (com a moltíssima gent ) he pogut sortir-ne, a batzegades, perque sempre hi veig una llum en mig de la foscor.

Ara sembla  que viurem un temps en hores baixes, problemàtic. Les minoríes, els més febles, els joves, els de més de quaranta anys (són molts, un percentatge molt alt de la població), la gent gran, ho tenim magre, molt magre. Tot s’embolcalla en el diner, el deute, la crisi, el poder. Ja hem passat per situacions similars, però el treball, el consum, el nivell del benestar, era diferent. Les penúries eren i són les mateixes, no ens enganyem, diferenciades, això sí.
Els que tenim una certa edat i hem treballat molts anys, molts, la memòria i l’evasió és el nostre refugi, temporal, però el cerques. Un refugi on l’art té una presència balsàmica i necessària (lectura, poesia, música, cinema) o prendre un te amb bona companyia i conversar ……

Cercant aquesta evasió, avui he marxat a una platja deserta, per gaudir de la mar, d’una temperatura suau i un color blau intens, d’una placidesa eterna, d’una brisa refrescant, d’uns sons ben vius.

Sí, definitivament, marxo cap a l’illa del tresor. Trobaré en Long John Silver?
I en Jim Hawkins ? No estic segura si han tornat a l’illa. Sense tresor, no té ja cap interès. 

Fotografia: Prop de l’illa del tresor – golf de Bengala – setembre 2011.