Escriure es fa difícil
No tinc esma d’escriure res al meu bloc des de fa un temps. L’entorn, la violència, el que ens envolta, les morts injustes a la nostra Mediterrània. Avui set-cents desapareguts més. I els països mediterranis del nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà (on tothom hi fica cullerada) continúen amb guerres, morts i la gent vol fugir, vol viure en pau, vol que els seus fills i néts puguin tenir una vida millor, i Europa tanca els ulls.
Tinc ja un passat on hi ha moltíssimes vivències i el futur ja és curt. Cal viure el dia a dia, però llegint, escoltant que centenars, milers de persones volen fugir de la violència i la mort i desitgen començar de nou en altres països de la Mediterrània, i moren, desapareixen, em fa mal. No hi veig cap solució i no estic tranquil.la.
El meu condol, la meva tristor per a tots aquests valents que arrisquen la seva vida per viure en pau, lluny de les injustícies, la violència, la brutícia, la maldat. I demanaria una utopia, és possible detenir a tota aquesta màfia infecta, bruta, que té uns guanys de diners fora de tota lògica a costa de la vida de tanta gent ?
No ho sé, estic ben trasbalsada ……
Em passa el mateix que a tu, Roser. Fa temps que he decidit viure el dia a dia, apartat de tanta violència. I saps què? No puc evitar sentir dolor pel dolor i la injustícia dels altres, però no deixo que me’n facin a mi tampoc. I m’estalvio certes foteses de la vida.
Et llegeixo sempre. Una abraçada,
I jo miro les teves fotografíes …..