Chào ông Viêt Nam

Hem rebut notícies de Myanmar/Birmània. Sabíem que l’Abbot U Ankura era a l’hospital a Yangon, però sense pensar que podia ser greu. Abans d’ahir va morir al seu poble de Taung Ywar Thit, província de Sagaing, el seu redol, el Monestir de Nimmiratun. Va demanar de marxar de l’hospital per morir a casa seva. Va arribar molt malament, sense quasi poder parlar i ell volia acomiadar-se de tothom. No va poder. Ja no tenía forces.

Desconec la seva edat. Era jove. No tenia més de seixanta-cinc anys. Un home savi. Un home de pau. Una bona persona que volia educar els infants del seu poble i ho podia fer dins el Monestir. U Ankura ha estat la persona a qui tothom del poble demanava ajuda, consell.
De fet, jo penso que ni les autoritats, ni l’administració de la junta militar, teníen res a fer, davant la personalitat i la influència de l’Abbot. Dins la precarietat de viure en un país sota un règim cruel i dictatorial durant més de tres dècades, l’Abbot va ser essencial per el futur dels infants i els joves, i l’esperança de la gent.

El vaig conèixer a la tardor de 2011, en aquell el meu viatge a Myanmar/Birmània. Abans d’entrar en un Monestir budista cal mostrar reverència i cortesia a l’Abbot en una sala del Monestir per aquest tipus d’encontre. Vaig copsar una mirada clara, neta, plàcida. En les meves lectures de Matsuo Basho,  en un capítol en que parla de Buda, he recordat aquest encontre fugaç ( les autoritats em van foragitar del poble a l’endemà) i sí, se li podia aplicar a U Ankura la sentència de les Anacletes de Confuci:
Fort, senzill i de poques paraules: així és l’home que s’acosta a la virtut.
Ara penso, sí, realment la puresa del seu cor era admirable.

El mes d’octubre d’enguany tornaré a Thyt i desconec si podré quedar-m’hi més d’un dia, però l’Abbot no hi serà. L’ONG Associació JOFRAN Internacional de la que formo part, té un projecte engrescador per millorar les condicions de l’escola en la seva totalitat i l’Abbot ha estat essencial per poder presentar-lo. Estava il.lusionat i esperançat per aquest projecte. Aquesta tímida apertura del país, ens permet avui escriure el nom del poble, del monestir, de l’Abbot, dels col.laboradors, publicar fotografíes sense tapar les cares. Una mica la llibertat sense por que sempre demana Daw Aung San Suu Kyi.
Seria un somni si en arribar al Monestir de Nimmiratun a Taung Ywar Thyt poguéssim ja parlar de que el projecte ha estat acceptat i hem de començar a treballar.

I continúo amb Basho i aquest haiku:

Se’n va la primavera….
Els ocells ploren, llàgrimes
als ulls dels peixos.

Un dia trist. 

Fotografia: Abans de la partença. Setembre 2011. L’Abbot U Ankura.
Escola Nimmiratun Monastic Education School.  RG.