Chào ông Viêt Nam

Mig dormida, i en veure’m un gran somriure i una mirada d’alegria. Li faig cinc cèntims del què passa al barri, el nostre entorn, el Monty i xafarderíes que vaig llegir l’altre dia a la consulta del dentista, sobretot explicant un vestit d’una princesa convidada a un casament reial amb una jaqueta tipus ‘torero’ i la faldilla de color vermell tipus ‘capote’; veure-la va ser un veritable ‘shock’; com també m’hagués agradat que al futbolista Carles Puyol li hagués caigut la tovallola davant una reina, vestida també de color vermell i groc, i veure-li la cara ….. 
L’atmosfera està pesant, fa calor, un dia qualsevol de juliol. Parlem, bé parlo jo, ja que ella no pot ja parlar amb fluidesa. Sí, però, em recorda : Quan arribis a casa no t’oblidis de donar-li de menjar al Monty. L’abraçada és llarga, com sempre, m’apreta amb força i jo també. Ens uneix una complicitat inalterable i emocional, amb molt d’amor i al llarg dels seus noranta-quatre anys ha viscut moltes coses, ha vist molts canvis, ha treballat moltíssim, no va poder anar a l’escola (només fins als 9 anys, al seu poble, la seva mestra Doña Lola) i espera que li expliqui com ha anat tot, per un passeig que ella estima molt.

Viatge de tornada per la carretera escoltant la ràdio; novament quedo sense paraules, quan reprodueixen una transmisió televisiva d’un canal español, d’un pop, sí un pop de la família dels cefalòpodes, que no sé ben bé que fa, menjar-se un molusc que és dins una urna i endevina qui guanyarà un torneig mundial de futbol ! Increïble, quina notícia …  per petar-se de riure, que és el que em passa. Ep …. límit de velocitat, no et passis !!

Certament és un país del TBO, divertit, patètic, i jo contenta de ser ja a casa; ventilador en marxa; i avui a dinar de restaurant de nom Me (manca un puntet sota la lletra e) que vol dir ‘mare’ en vietnamita.
Però abans ja l’he posat el dinar al Monty; se’l menja amb fruicció. Quan em pregunten si és de raça, a mí m’agrada dir que sí, ‘quasi’, és com un ‘Corgui’, els gossets que té la Reina d’Anglaterra i quedo molt bé.

El Monty mirant, i oi que té com una mirada de no entendre res de tot el que està passant ?

El dinar ha estat gratifiucant, excepcional … un pollastre cuinat amb llet de coco i arròs glutinós – sticky rice – i uns rotllets de primavera de veritat – Cha Gio – en companyia de M. una amiga i bonísssima persona. Dues hores ben bones …
Per la tarda, ja informen per la ràdio del contingut de la sentència del TC:  881 pàgines.
Ja no hi ha cap més sortida; les portes s’han tancat defvinitivament, ni peix al cove, ni pactes, ni acords bilaterals …. ja fa temps que aquesta situació és la que és i només en queda una de sortida : Nosaltres decidim: independència.
Em sento, no sé, com si visqués en un país intolerant i amb una dictadura ‘tova’; insultada i humiliada com ciutadana d’un poble que vol viure en pau i ser el que som.

Al meu arxiu tinc guardat aquest poema de JOAN BROSSA :

FINAL
-Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,