Chào ông Viêt Nam

Durant tota la setmana he estat visionant diferents actes, atorgaments de premis, conferències, llegit articles, entrevistes, de l’estada de Daw Aung San Suu Kyi a la capital dels EE.UU.
Crec sincerament cap país avui, la voldria de cap de llista en unes eleccions i suposo que poca gent la votaria. No passa el mateix en el seu país Birmània/Myanmar. 
En el meu blog i en la categoria Birmània – Reflexions he escrit molt de la situació del país.
He visitat Birmània/Myanmar dues vegades i espero poder tornar a fer-ho l’any vinent.
És per els meus lligams amb aquest país que sintetitzaria aquesta estada a Washington, D.C. en un dia especial i important:
20 de setembre 2012, United States Capitol Room HC-5, atorgament del 2012 Democracy Award per la National Endowment of Democracy al Moviment Democràtic de Birmània/Myanmar.
The Lady no rebia cap premi, ans el contrari, era allà per veure com persones molt significatives del seu país el rebíen.

Daw Aung San Suu Kyi va fer la presentació de l’acte i les seves paraules van irradiar felicitat i orgull. Un dels premiats, Min Ko Naing, no hi era present, però sí que va acceptar el premi. Coherent amb les seves accions, va refusar viatjar a Washington, perque companys de lluita com ell, no se’ls va lliurar el passaport per part del govern, i en solidaritat amb ells, ell no en va fer ús.

Dissidents can’t be dissidents forever, we are dissidents because we don’t want to be dissidents. Sàvies paraules de Daw Aung San Suu Kyi. No, els dissidents no poden ser-ho infinitament, són dissidents perque precisament volen deixar de ser-ho.

Hkun Htun Oo líder polític del moviment democràtic de l’estat de Shan, i que va guanyar un escó en les eleccions de 1990 democràticament, i que el Govern de la Junta Militar va invalidar: Reclamo atenció i ajut a la gent que no pertanyen a cap ètnia de les 137 que viuen a Birmània/Myanmar i puguin viure en llibertat en el nostre país. 

Dra Cynthia Maung, reafirmant : La Clínica Mae Tao no traspassarà la frontera entre Mae Sot i Miyawaddy, fins que els camps de refugiats desapareguin i tots els birmans sigui l’ètnia que siguin, refugiats i exiliats, puguin tornar lliurement al seu país, si així ho volen. La Clínica Mae Tao continúa éssent essencial on és ara. 
Voldria fer un apunt especial; ha estat a Washington, D.C. on s’han vist per primera vegada aquestes dues dones extraordinàries, la Dra. Maung i Daw Aung San Suu Kyi. La situació del seu país encara no ho permet. Unity in Diversity, aquesta és la dita que es pot llegir a les instal.lacions de la Clínica, arreu. La Dra Maung, de l’ètnia karen, és cristiana de l’esglèsia baptista, Daw Aung San Suu Kyi, de l’ètnia bamar, és budista. 

Kyaw Thu, director de cinema i actor, i fundador de la FFSS (Free Funeral Service Society) des de l’any 2001. Ha proporcionat els serveis funeraris a la gent que no pot pagar-ho. Més de 110.000 persones s’han beneficat. També gestiona tres hospitals, ajuda a les escoles, organitza cursos de formació, i ajuda a la gent, en el que calgui.
Quan ajudes a la gent t’ajudes a tú mateix i aprens a fer-ho. Una altra dita ben coneguda de la filosofia budista.

Aung Din líder del moviment estudiant ’88Generation’, exiliat i refugiat als EE.UU. i director executiu de U.S. Campaign for Burma.

Conferència a la seu d’Amnesty International; rebre la Medalla d’Or del Congrés; entrevista privada amb el President Obama. Moltes activitats.

Thomas L. Friedman, periodista i columnista de The New York Times, premi Pulitzer
ha escrit un article molt interessant, ahir dia 22 de setembre:

— Dimecres, la líder democràtica de Myanmar, Aung San Suu Kyi, va visitar Washington i va rebre la Congressional Gold Medal en un cerimònia que va tenir lloc a la famosa Rotunda del Capitoli. No hi vaig ser-hi, però he llegit les notes de premsa, i he quedat molt impresionat de les paraules que el Senador John McCain va adreçar a The Lady, a la que va agraïr-li per ensenyar-me a la meva edat una o dues coses del significat de la paraula coratge. 
En acabar el seu discurs, McCain es va referir a la dita ja famosa d’Aung San Suu Kyi:

”No és el poder el que corromp, és la por. Por de perdre el poder corromp a tots aquells que l’exerceixen, i por pel flagell del poder que corromp a aquells que hi són sotmesos”.

Continúo llegint l’article: ”M’encanten aquestes paraules : no és el poder el que corromp, sí la por de perdre’l corromp. És una veritat i molt rellevant en els nostres díes, quan tan pocs líders llencen missatges per preguntar a la gent en referèndums, lliures, i explicar  la veritat, transparent, sense embuts ni amenaces. Aung San Suu Kyi va donar més de 20 anys de la seva vida per el seu poble. Molts líders avui ni tan sols són capaços d’endegar nous temps ni canvis en les estructures del seu país”.

L’article continúa fent una reflexió de tot el què passa al món, i pots estar-hi d’acord o no, però sí m’agraden les últimes paraules:

El meu instint em diu que aquest dèficit global de manca de lideratge no pot continuar.
Per una qüestió, el món s’ha convertit tant i tant interdependent que un lideratge feble en un país s’encomana als demés. Penseu en la crisi de l’Euro, les relacions Israel-Iran la polució salvatge a la Xina. I també no crec que les dues forces més importants del planeta – els mercats i la Mare Natura – no es mouran en les properes dècades i ens deixaran augmentar de manera salvatge aquests dèficits econòmics ni tampoc l’augment de l’oxid de carboni a l’atmosfera, sense que un dia, de sobte, bufin uns vents de càstig i aleshores necessitarem un líder herculià per lluitar-hi.

Continuem doncs honorant a ‘The Lady of Myanmar’, no només amb una medalla, més aviat, estaria bé …. amb emulació.