Color gris joiós
En l’últim post de na Victòria, com sempre colpidor i envejat, per com descriu l’ambient trist i gris de la seva estimada Mallorca, l’encerta en la grisor, la foscor,l’angoixa del moment. Però al final, com sempre, ens apareix un petit esclat d’optimisme. He trobat aquesta fotografia del meu últim viatge. En aquest cas el cel gris és joia, és esperança, l’ambient xafogós i dens i humit es agraït per a tothom i estan contents, treballen amb ganes i les seves il.lusions es feran realitat. Els ocells canten sense descans.
””’Desde el balcó del meu hostalatge podem veure la grisor del cel i molt al fons la muntanya de l’Uluru. El desert i la terra esperant que aquesta grisor obri les portes i comenci a ploure. Era el dia de encetar una nova etapa en el meu viatge, i al marxar vaig poder sentir la frescor de les primeres gotes d’aigua i una olor de la terra de color safrà que crec no oblidaré mai.””’
Sí, la grisor té moltes lectures. Un dia connecta amb la temença i la por, les aigües desfermades, la repressió…i un altre amb la pluja anunciada i desitjada..La vida. Gràcies per fer-me esment. Bon dia. Sembla que la sensibilitat amb el tema de la violència de gènere i el seu tractament té un altre nivell…un altre ressò…més cívic, més solidari, més com toca…
Sí, sí, la grisor a voltes és joiosa, però què em dieu de la joia d’una escletxa de blau que ens indica que prompte veurem el sol…
en retindrem també nosaltres aquella olor de la terra que estimes . Bon dia!