Cinema a casa: Per fer una pausa
Els dies que més feliç era allà pels anys 1950-1955, eren les sessions de cinema i veure de dos a tres pel.lícules. L’àvia, el meu germà i jo. Carmanyola i beguda. Berenar i sopar al cinema. Somniar. Malgrat els doblatges i la censura, com erem petits, no en sabíem res i era tot un gaudi acompanyar al ‘noi’ o la ‘noia’ de la pel.lícula en les seves aventures.
Era un fugir del dia a dia. De les penúries de viure en una dictadura i els pares fent punys i mànigues per tirar endavant una família, parella, pares, dos fills, cunyats. Podíem ser entre 8 i 9 persones.
Dissabte vaig començar amb ‘La Ley del Silencio’. Director Elia Kazan. Marlon Brando, Eva Marie Saint, Lee J. Cobb, Karl Malden, Rod Steiger. 15:00 hores. Cadena BTV. Sense interrupcions. El meu pare sempre present. Treballador al moll de Barcelona.
Les màfies. L’abús de poder. Marlon Brando en estat pur. Un guió escrit per Arthur Miller, que finalment no el va acabar. Una pel.lícula de ‘culte’.
Fent un zapping, hem trobo al Paramount Chanel, ‘Gunfight at the O.K. Corral’. Director: John Sturges. Guió: Leon Uris. Burt Lancaster. Kirk Douglas. Rhonda Fleming. Jo Van Fleet, Earl Holliman, Dennis Hopper, John Ireland. I la cançó …… Dimitri Tiomkin i Frankie Lane. Wyatt Earp, Doc Holliday. El Far West. Els bons i els dolents. La llei. Un dels actors, no recordo el nom, però sí la seva participació com a domador d’elefants a la pel.lícula ‘El Mayor Espectáculo del Mundo’. Torno a recordar al pare. Lector de les noveles de’n Silver Kane i en Marcial Lafuente Estefania.
Temps per preparar el sopar, fer uns petits treballs a l’ordinador i a les 10 del vespre, la tercera pel.lícula, cadena BTV. ‘Anatomia de un asesinato’. Director Otto Preminger. James Stewart. Lee Remick. Ben Gazzara. Música Duke Ellington (fantàstica). Defensar un assassí. La pel.lícula de judicis per excel.lència. Gran James Stewart.
En acabar la sessió, vaig recordar un detall, ja oblidat per part meva. La faixa que les dones portàvem. Com el tema era la defensa d’un assassí que va matar l’home que va violar la seva dona, les calces i la faixa eren peces importants i de sobte vaig recordar … si jo portava faixa quan era adolescent ! Quin martiri ! Havíem d’amagar la panxa i marcar cintura.
Pel.lícules velles, però també actuals. Bon cinema, gran cinema. Quin dissabte !!
Fotografia: Lee Remick (porta faixa) i el seu gosset Terry. Explicant al seu advocat (James Stewart, immens) com la van violar.
Per cert, la meva mare també em va fer posar la faixa. Però ben aviat la vaig canviar per pantalons llargs i samarretes amples. La dona era una dona pel seu cos, abans era persona amb cintura però també cervell. I els nois ens van ajudar molt a rebel·lar-nos contra la faixa!
Avui en dia, també hem d’amagar panxa i marcar cintura. I encara pitjor…
Si fos ara, ens faríem la cirurgia estètica abans dels vint anys per augmentar els pits amb els estalvis d’un salari precari mentre els pares ens mantindrien econòmicament (no m’ho invento: filles de les meves amigues ja han passat per quiròfan) i ens trobaríem la talla 42 com la més gran a les botigues de moda (a Mango, per exemple, moda en català). He vist de prop casos d’anorèxia de noies adolescents però també d’una mare de família de trenta-cinc anys. I si fóssim nois, ens posaríem cremes i ens depilaríem esquena, pit i cames (tampoc m’ho invento: he tingut alumnes d’entre 16 i 18 anys que s’ho fan).
Cap a on anem?
Alguna vegada, ja adulta i mare, n’he parlat de tot això amb les meves mestres de l’escola de la infància de les què encara aprenc moltes coses: el progrés són dues passes endavant i una enrere. Espero que tinguin raó i només sigui una enrere.
Però què podem esperar d’una societat que oficialment considera “jove” una persona fins els 35 anys? Adolescència eterna, llimbs eterns.
Una abraçada.