Chào ông Viêt Nam

Sí, divendres tarda vaig ser al Barts (era la primera vegada) i vaig viure en primera persona el plaer i la oportunitat de veure i escoltar l’escriptor, pare del comissari Montalbano, el senyor Andrea Camilleri. Erem 900 persones … sí, moltes, per escoltar a un escriptor.

No va ser puntual. Abans d’entrar a l’escenari havia d’acabar de fumar la seva cigarreta.
Caminant lentament, va seure, aquest home de quasi 89 anys. I quina veu !
Tendre, divertit, amic, avi, pare, oncle, veí, va anar explicant les seves històries, tot responent a les diferents preguntes. Fins i tot ens va cantar una cançó de bressol que la seva mare li cantava per fer-li por !!!
Vaig riure i molt quan ens va explicar records de la seva infantesa, quan tenia 10 anys i de com volia ‘matar un abisini’ !! Va escriure una carta al Duce. I no sap encara perquè ho va fer. La resposta no va arribar mai al seu destí perque va oblidar d’escriure la seva adreça. Però sembla que li van respondre al cap dels feixistes del seu poble …. Digueu-li a aquest nen que és massa jove, però que segur que no li faltaran ocasions per fer-ho !

Records de l’escola, on fustigaven a les criatures tot assegurant que el Duce havia estat dessignat per Déu. Polìtica i fe religiosa … d’això també en sabem aquí.

Em va sorprendre, gratament, quan va dir que en Salvo Montalbano era fill del maig del 68 i que odiava les injustícies i es va fer policia, no ‘carabiniere’ perque tenen un deix militar. Montalbano sempre es rebel.la, és un funcionari desobedient, això ja ho sabem els seus lectors. Em va quedar també gravat quan va dir que la gent del maig del 68, van passar d’incendiaris a bombers …..

I el sicilià, les diferents parles i va agraïr al seu traductor, en Pau Vidal que hagi respectat aquestes diferències. Preguntat perquè la majoria de les novel.les en Montalbano comença aviat pel matí, a l’alba, i somia i somia. Diu que sol vincular aquests somnis de l’alba amb el que serà la trama de la novel.la. Genial !

Dues hores ben bones de tancar els ulls i somiar que ets a Sicília a la casa de la platja de’n Salvo Montalbano, a la terrassa, escoltant la mar. I de sobte apareix en Salvo Montalbano o en Andrea Camilleri, que més dona, portant els plats per dinar i un bon ví blanc de la terra. 

Gràcies Andrea Camilleri. 

Fotografia: Vista des de la terrasa. Mar Mediterrània, la mar que ens uneix.