Chào ông Viêt Nam

El meu país, Catalunya, lluita per ser un estat independent i marxar del reino de españa. El procés continúa i no té aturador. Un altre país, que estimo molt, Birmània/Myanmar, està en un procés de transició a la democràcia, després de més de tres dècades de dictadura militar. Dos països, dos processos, dues lluites per voler un nou país.

No tinc la tranquil.litat necessària per anar escrivint apunts de les impressions del meu últim viatge, ho reconec. Molts aconteixements tant d’un país com de l’altre i que prioritzen la meva atenció.

Ja fa setmanes, mesos, que existeixen moviments, manifestacions, per part del partit polìtic NLD i el poble en general, per canviar un article de la Constitució, exactament el no. 59 (f). I que hi diu ? Simplement que cap birmà, home o dona, podrà accedir a unes eleccions generals per optar a la presidència del país si està casat amb un estranger o té fills amb passaport no birmà. Daw Aung San Suu Kyi va estar casada amb un  britànic, vidua, i té dos fills amb passaport també britànic. La història d’aquesta dona és ja prou coneguda, però podeu llegir algún dels meus apunts.

Aquesta constitució actual va ser aprovada en un referèndum vergonyós el 10 de maig de 2008. Evidentment el resultat del referèndum va ser el que volía la Junta Militar. Un sí per majoria absoluta. Encara no he trobat unes dades fiables de participació. Una constitució feta a mida per continuar governant el país sense entrebancs. Mentre, Daw Aung San Suu Kyi estava empresonada a casa seva. 

Des de l’alliberament d’aquesta dona valenta, tot ha anat canviant al país. I la transició ja és un fet. Més llibertat, no hi ha la censura absoluta i tothom, a les grans Ciutats, s’organitza, no només al voltant del principal partit la NLD, sino en altres petits partits i associacions, diaris abans editats fora del país, ara tenen la redacció a Yangon. Mentre, les guerrilles a les fronteres entre els Kachin i l’exèrcit continúen, els camps de refugiats són encara a la frontera amb Tailàndia, politics encara empresonats, i moltíssims exiliats encara no poden tornar a casa seva. I els brots de violència ètnica sovintegen.

La pobresa del país és evident i els falta de tot. Obren les portes perque hi vagi el turisme, i sí, l’entrada de turistes va en augment. Correu, correu, a visitar Birmània/Myanmar, perque encara és un país real, de veritat i aviat canviarà com un mitjó i res a veure com el país que podeu visitar ara. 
Podria ser, cert, però la pobresa i els problemes socials són grans, enormes diria jo. Només que surtis dels itineraris habituals, et trobes amb la gent, un poble que somia en viure al seu país amb més llibertat, amb un sistema sanitari i educatiu com els dels altres països, un poble que desitja no patir, que desitja aprendre, que vol construir un nou país. 

Avui llegeixo que U Win Tin, polític, periodista, empresonat durant anys, respectat per el poble, persona clau en la trajectòria de Daw Aung San Suu Kyi, va anar a visitar el monjo U Wirathu al seu Monestir a Mandalay. S’ha publicat un video a You Tube d’aquesta entrevista.

U Wirathu és un personatge controvertit i per els articles apareguts en la premsa occidental, un xenòfob i el líder de la lluita per foragitar i enfrontar-se als birmans de religió musulmana, i els Rohingya. Van parlar de l’article 59(f) de la constitució. Podeu escoltar part de l’entrevista, amb subtitols en anglès, en aquest video. Són dos poders reals avui de Birmània, el partit demòcrata i majoritari, la NLD, i el budisme, els monjos. El tercer poder són els militars. El budisme és majoritari al país, més del 80% és budista. I quan parles amb la gent de qualsevol poble, ciutat, i mentre viatges en tren o autobús, tots expressen el mateix rebuig i sentiments envers els musulmans, però sorprenentment quan camines per els diferents barris de ciutats com Yangon o Mandalay conviuen les poques mesquites existents amb els centenars de temples budistes i monestirs. No percebs aquest sentiment de rebuig. Els musulmans del sudest asiàtic són veritablement un cas ‘apart’ de la resta. És molt complex i jo no penso que els occidentals tinguem moltes eines per estudiar-ho a fons i per opinar. I ho hauríem de fer de manera seriosa. 

U Wirathu té moltíssims seguidors. Ho vaig poder copsar visitant el monestir on ell hi viu a Mandalay. Wirathu és contundent, però U Win Tin també ho és, i també és budista. Un monjo i un polìtic demòcrata. I la gent de Birmània/Myanmar respecta moltíssim, als monjos. La gent confia en ells i milions de birmans poden continuar vivint gràcies als monjos, gràcies a que el sistema escolar monàstic els facilita gratuitament una educació per els seus fills, gràcies als monjos poden menjar o tenir un habitatge on dormir, gràcies als monjos reben pau i fe per mirar per un  futur millor. I també respecten els politics que van guanyar unes eleccions generals l’any 1990 per majoria absoluta i s’han passat anys i anys empresonats en unes presons de vergonya. Aquest sacrifici tampoc l’oblida el poble birmà.

En aquesta entrevista podem veure les dues posicions. U Wirathu té por que si es canvia l’article, els estrangers poden entrar i dominar el país. Ell també creu que Daw Aung San Suu Kyi hauria de presidir el país. Els birmans són molt nacionalistes, i no els agrada els colonitzadors. Ja ho han patit i no volen repetir. Però també són conscients que necessiten ajut extern per començar a construïr un nou país, però aquest ajut no ha de ser una colonització. També són conscients que la nació, l’estat birmà, acull unes 130 ètnies diferents, i que hi han estats dins la nació amb llengua i cultura pròpia. 

Les eleccions generals seran el proper any 2015. Daw Aung San Suu Kyi vol participar com a cap de llista de la NLD. Necessita que aquest article 59(f) sigui canviat. I això només ho pot fer l’actual President Thein Sein, que sembla que sí que ho vol fer, encara que de vegades no ho sembla pas. Les presions han de ser fortes, dures, diria jo, per part de tothom. Thein Sein s’entén bé amb Daw Aung San Suu Kyi, perque no oblida que és filla del General Aung San pare de la independència de Birmània, i militar.

En tornar del meu viatge el mes de novembre passat, tinc més i més clar, que només Daw Aung San Suu Kyi pot aconseguir que aquesta transició difícil, plena d’entrebancs, pugui arribar a bon port i arribar a la democràcia, que és el somni de tothom.  

Daw Aung San Suu Kyi és una líder i el poble la respecta i té una fe absoluta en aquesta dona. El poble l’estima i la vol veure presidint el seu país, perque tenen una fe inqüestionable que serà ella que els portarà a un futur millor i Daw Aung San Suu Kyi ho sap, i no vol decebre el poble del seu país. Ho ferà.

Fotografia: El futur de Birmània/Myanmar. Escoltant Daw Aung San Suu Kyi.