Avui primavera: Mae Sot en el record.
En S. em venia a cercar a la casa on tenia l’al.lotjament. Una habitació, planta baixa, mosquiteres a les finestres, calor molta calor, un ventilador que vaig posar en marxa el primer dia i no va parar ni uns instant fins el dia de tornar a Bangkok. Els altres llogaters entràven i sortíen de la casa; en A. futur metge nordamericà, de Tennessee, i voluntari a la Clínica de la Dra Maung, en J. periodista, free lance, enregistrant un reportatge de tota la situació dels birmans refugiats a la frontera i de la Clínica Mae Tao; en T. un xicot xinès de Taiwan, treballador a la clínica; en J. i na V. una parella d’australians, estudiants de medecina i també voluntaris.
Mai coincidiem plegats, però sí per separat. En J. el veia davant el seu ordinador molt aviat pel matí; ”good morning lady – how are you today ?’ Poc parlador, i amb la seva càmera sempre apunt.
Tots ens feiem l’esmorzar a la cuina de la casa (homestay). En S. arribava sempre puntual, i em portava a l’escola. Vaig saber que era un entusiasta del futbol i del Barça i li vaig prometre d’enviar-li una samarreta. Va voler el seu nom al darrera i el no. 15, ja que ell encara juga a futbol a Mae Sot. Li vaig enviar l’altra dia juntament amb llibres per els infants de l’escola i cafè per E. que li agrada molt. Ja ho han rebut!
Però les dues/tres hores amb els nens i nenes són els records que més em faig repetir en el meu ‘disc dur’. ”Good morning teacher” ……. i apa comencem a ensenyar paraules en anglès, cançons i sobretot jugar amb ells.
Els birmans no són molt donats a expressar els seus sentiments en públic i per a mí era sorprenent veure a la família quan veníen a cercar-los, que ni tan sols es feien un petó, o una carícia. Quan era amb ells, veníen, m’abraçàven, i amb la seva mirada, ja sabía que volíen que els acaronés. En totes les guíes diuen molt clar que és una falta de respecte acaronar el cap dels nens a Birmània i altres països del sudest asiàtic ….. bé, s’ha de respectar, però l’instint mediterrani i de mare va transgredir una i una altra vegada aquesta manca de respecte, i no us podeu imaginar com de feliços eren quan els acaronava i els pujava a coll.
No hi ha ni races, ni fronteres, ni ètnies, ni costums , ni cultures diferents …. són simplement, infants.
Avui, primer dia de primavera tinc molt present aquestes dues setmanes a Mae Sot.
Són lluny però molt properes a la vegada. Continuaràn encara tots a ‘escola ? Jo sé que ténen problemes de mobilitat i de vegades no poden anar-hi per manca de transport, o perque senzillament els pares han fugit, no se sap on, si dins de Tailàndia o han tornat a Birmània, sempre il.legalment. I no cal dir res més.
La fotografia és de la classe l’últim dia de la meva estada. No hi eren tots.
En l’arxiu en A. marxant amb la seva bici a la Clínica. El día seria dur, molt dur.
I una classe d’escriptura. Què fan els llapis Alpino a Mae Sot ? Fàcil d’entendre, oi?
Avui fa 14 anys i 245 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.