Chào ông Viêt Nam

Permeteu-me presentar-vos els alumnes del parvulari a Mae Sot. Les seves edats de 3 a 5 anys. Vaig tenir el privilegi de ser una ‘mestra accidental’ durant dues setmanes i tots els matins erem plegats en aquesta aula. Noiets, com en Ryan Lin, o en Saw Lay Htoo, Ye’ Ye’ Zaw Zaw, Thant Zin, Khant Kyaw Kyaw, Toe Wai Soe, noietes com Moe Moe Aye, Wa than Oo, Floral Bell, Nan Sqwe Yee, Mother Paw, Su Myat Noe, December Htoo, December Say, i aíxí fins a 53 alumnes. La directora, na N. K. P., era la persona amb qui m’entenia en anglès i ella transmetia el que havíen de fer els alumnes en la seva llengua, el karen.
En S. em venia a cercar a la casa on tenia l’al.lotjament. Una habitació, planta baixa, mosquiteres a les finestres, calor molta calor, un ventilador que vaig posar en marxa el primer dia i no va parar ni uns instant fins el dia de tornar a Bangkok. Els altres llogaters entràven i sortíen de la casa; en A. futur metge nordamericà, de Tennessee, i voluntari a la Clínica de la Dra Maung, en J. periodista, free lance, enregistrant un reportatge de tota la situació dels birmans refugiats a la frontera i de la Clínica Mae Tao; en T. un xicot xinès de Taiwan, treballador a la clínica; en J. i na V. una parella d’australians, estudiants de medecina i també voluntaris.
Mai coincidiem plegats, però sí per separat. En J. el veia davant el seu ordinador molt aviat pel matí; ”good morning lady – how are you today ?’ Poc parlador, i amb la seva càmera sempre apunt.

En A. molt concentrat en les seves tasques a la Clínica Mae Tao. Ara era al pavelló de malalts infecciosos, sobretot de malaria. Vaig veure en la seva mirada una honestat i humanitat molt grans i sempre pensaré que serà un molt bon metge.
Tots ens feiem l’esmorzar a la cuina de la casa (homestay). En S. arribava sempre puntual, i em portava a l’escola. Vaig saber que era un entusiasta del futbol i del Barça i li vaig prometre d’enviar-li una samarreta. Va voler el seu nom al darrera i el no. 15, ja que ell encara juga a futbol a Mae Sot. Li vaig enviar l’altra dia juntament amb llibres per els infants de l’escola i cafè per E. que li agrada molt. Ja ho han rebut!

Però les dues/tres hores amb els nens i nenes són els records que més em faig repetir en el meu ‘disc dur’.  ”Good morning teacher” ……. i apa comencem a ensenyar paraules en anglès, cançons i sobretot jugar amb ells.

Els birmans no són molt donats a expressar els seus sentiments en públic i per a mí era sorprenent veure a la família quan veníen a cercar-los, que ni tan sols es feien un petó, o una carícia. Quan era amb ells, veníen, m’abraçàven, i amb la seva mirada, ja sabía que volíen que els acaronés. En totes les guíes diuen molt clar que és una falta de respecte acaronar el cap dels nens a Birmània i altres països del sudest asiàtic ….. bé, s’ha de respectar, però l’instint mediterrani i de mare va transgredir una i una altra vegada aquesta manca de respecte, i no us podeu imaginar com de feliços eren quan els acaronava i els pujava a coll.
No hi ha ni races, ni fronteres, ni ètnies, ni costums , ni cultures diferents …. són simplement, infants.

Avui, primer dia de primavera tinc molt present aquestes dues setmanes a Mae Sot.
Són lluny però molt properes a la vegada. Continuaràn encara tots a ‘escola ? Jo sé que ténen problemes de mobilitat i de vegades no poden anar-hi per manca de transport, o perque senzillament els pares han fugit, no se sap on, si dins de Tailàndia o han tornat a Birmània, sempre il.legalment. I no cal dir res més.

La fotografia és de la classe l’últim dia de la meva estada. No hi eren tots.
En l’arxiu en A. marxant amb la seva bici a la Clínica. El día seria dur, molt dur.
I una classe d’escriptura. Què fan els llapis Alpino a Mae Sot ? Fàcil d’entendre, oi? 

Avui fa 14 anys i 245 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.