Avui: Dia mundial de la Poesia
Llegir poesia és viure emocions, de vegades tristors, de vegades alegria, de vegades reflexions. Els mots sempre remouen el teu interior.
In the burned house I am eating breakfast.
You understand: there is no house, there is no breakfast,
yet here I am.
The spoon which was melted scrapes against
the bowl which was melted also.
No one else is around.
Segueixo llegint aquest poema, molt, molt intens.
Tot just al costat em trobo amb un altre poema:
Voldria parlar-te arran de
boca i dir-te que el teu afany
no és tan sols teu.
Que cada dia, eixuts, erms i estèrils
morim estúpidament de set
en el broncal de pous que sobreïxen.
¿Quines estultes forces obeïm,
que així ens deixem endur a
penes tan migrades i supèrflues?
Sota denses llunes blanques,
sols grocs exuberants i esplèndids.
Margaret Atwood m’ha fet sentir emocions, records, enyorança i ganes de viure.
Montserrat Abelló m’ha fet reflexionar del per què de les coses supèrflues, quan tan sols hem de veure colors vius i esplèndids i marxar ben lluny dels pous que sobreïxen.
Gràcies poetes blocaires d’aquesta casa per les bones estones que ens feu passar tot l’any. Avui és el Dia Mundial de la Poesia, alcem la copa de cava i brindem per els mots.
Fotografia: Pont U-Bein – Groc exuberant – Amarapura, Birmània. RG.