Chào ông Viêt Nam

Arran les notícies que vaig llegint de les manifestacions durant els últims sis díes, pacífiques, a Rangoon (Burma-Birmania-Myanmar) per part de més d’un miler de monjos, per demanar canvis i llibertat en el seu país, automàticament m’ha vingut a la memòria la persona d’una dona forta, valenta, premi Nobel de la Pau l’any 1991 i molt oblidada per tothom. Myanmar o Burma o Birmania és un país del sudest asiàtic meravellós. La gent viu en una pobresa absoluta i quan veuen els viatgers que arriben, el primer que els demanen és que no comprin a les botigues ‘oficials’ i parlin de la situació del país quan tornin a casa seva.

”Vaig conèixer l’existència d’Aung San Suu Kyi l’any 1992, a l’arribada de la torxa olímpica a Empúries. Un dels seus dos fills, l’Alexander, ens va llegir un escrit emotiu, preciós, de fill a mare, empresonada a casa seva de Rangoon i que no veia desde l’any 1989. Encara hi és; a casa seva, sense els seus fills i amb la tristor de la mort l’any 1999 del seu marit, l’acadèmic britànic Michael Aris, després de patir un càncer.La Junta Militar li va donar autorització per marxar a Anglaterra a l’enterrament del seu espòs, però ella no ho va acceptar. Sabía perfectament que no la deixarien tornar a entrar al seu país.Per el poble de Birmania, ella representa la seva única esperança d’un futur en llibertat i millor per les seves vides. De fet, ella va guanyar unes eleccions l’any 1990. El seu partit NDL ( Lliga Nacional per la Democràcia) va guanyar amb una majoria absoluta aclaparadora, però la Junta Militar no va acceptar els resultats i ella va continuar empresonada a casa seva. Encara que durant un temps va rebre autorització per sortir al carrer ( vigilada constantment), l’any 2003, va tornar a ser ‘empresonada’ a casa seva de per vida. Estudiant a Oxford, té les llicenciatures de filosofia, econòmiques i ciències polítiques. Les hores que passa a casa, segueix estudiant; llengües minoritàries; toca al piano la seva música preferida, Bach i continúa la seva lluita enmirallada en Gandhi, Martin Luther King i Nelson Mandela. Des de 1989 no ha vist els seus fills Alexander i Kim.Filla del General Aung San, assasinat l’any 1947, sis mesos abans de la proclamació de la independència i clar futur guanyador de les eleccions, diu que la fortalesa li vé del seu pare, de l’amor per el seu país i el poble i no vol renúnciar a poder veure una Burma-Birmania-Myanmar, lliure i el seu poble feliç i amb un futur ple d’oportunitats per erradicar la pobresa. El meu sincer i més gran homenatge a aquesta dona fràgil, però forta a la vegada, i el desig que els canvis en aquell país llunyà i mancat d’il.lusió i futur, es facin realitat. Aung San Suu Kyi amb el seu coratge i capacitat podrà un dia sortir al carrer, en llibertat, i veure com el seu poble viurà i treballarà per tornar a ser el país somiat.’