Chào ông Viêt Nam

Aguantarà la seva salut aquest viatge ? Al llarg del seu empresonament domiciliari va patir desnutrició i un parell de vegades va fer vaga de fam per l’alliberament dels presoners polítics. Físicament és feble, mentalment forta, molt forta.

Després del Forum Oslo va volar directament a Dublin, en un jet privat, suposo pagat per Bono, que la va acompanyar. Dublin ha estat una parada molt significativa. He estat mirant imatges en directe, d’altres no, llegint opinions, articles, vist fotografíes. De fet, a Dublin, ha recollit dos premis importants, un mundial, d’Amnistia Internacional i l’altra simplement per ser ‘Ciutadana lliure de Dublin’. 

Ahir vespre, evidentment, no van fer cap retransmisió en directe des del Teatre Bord Gáis Energy Theater. Masses interessos. Ara, el concert tenia un cartell de primeríssima línia i el que va ser més important, Aung San Suu Kyi va rebre el Premi Internacional d’Amnistia Internacional de l’any 1991 i que no va poder recollir en persona. Va fer un discurs curt d’agraïment. He vist en les fotografíes publicades que també va actuar Zarganar – clickeu ací – tot un personatge i gran artista. Empresonat diverses vegades per explicar acudits com ell sempre diu. Bono en el centre de les critiques, autor de la cançó dedicada a ella ”Walk On” i que va cantar en la seva última gira mundial. La majoria del públic dels seus concerts en gira mundial, ni tan sols sabia on ubicar Birmània/Myanmar i per descomptat no en sabíen res d’Aung San Suu Kyi. Bono va ser per uns mesos un bon ambaixador de Birmània/Myanmar. 
I una de les moltes frivolitats de’n Bono en el dia d’ahir, li va regalar les seves ulleres a Suu Kyi !!  

En les mirades i el posat de Daw Suu vaig intuir certa vergonya, no trobar-s’hi còmoda.
Els seus anys de solitud, aïllada del món exterior, li han proporcionat una fortalesa excepcional i sap quan i com fer brillar la seva llum, obrir-se al món i expresar el que vol que tothom escolti, dins i fora del seu país.

Al capvespre a 3/4 de 9, hora d’Irlanda, va sortir en comitiva de l’Ajuntament de Dublin, acompanyada de l’alcalde senyor Andrew Montague, la senyora Mary Freehill l’alcaldessa de quan la van atorgar el premi  l’any 1999, i el senyor Colm O’Gorman, Director Executiu d’Aministia Internacional a Irlanda. Al só de la música del féadog (flautí irlandès) interpretant una cançó tradicional, van pujar a l’estrada. En acabar la cançó, l’intèrpret, Liam Ó Maonlaí, va saludar a Daw Suu efusivament, molt, amb una abraçada sincera i llarga, i ella es va sorprendre, però va agraïr aquest gest espontani, fet amb el cor, sincer.  Liam gran intèrpret i músic, coneixedor de les músiques tradicionals d’Irlanda, dels aborígens australians, de l’Índia. Excel.lent cantant, pianista, compositor. Poc conegut en el nostre país. Ha estat una gran descoberta, perque com sempre faig, vaig contrastant les notícies, qui són les persones que aparèixen, i he pogut veure uns quants videos de Liam Ó Maonlaí i ja el tinc en el meu grup d’artistes favorits.

 

L’Alcalde va fer un discurs contundent, començant parlant en galèic i anomenant un dels molts herois de la resistència irlandesa. Aquest premi ‘Freedom Dublin” s’atorga des de l’any 1864, i no té cap assignació econòmica, ni regal. Els premiats han de signar en un llibre, l’original, signatura a pluma de tinta. Suu Kyi va signar i l’Alcalde ràpidament va passar un secant de tinta. En aquest enllaç – ací – podeu llegir més d’aquest premi tan singular on el premiat és anomenat ‘Freeman/Freewoman of Dublin’ i té uns drets però també uns deures. El primer en rebre el Freedom va ser Isaac Butt (polític i advocat), l’any 1876. L’últim Louis Le Brocquy (pintor) l’any 2007. Un total de 76 persones (puc llegir en J.F. Kennedy, G. Bernard Shaw, Gabriel M. Byrne, Nelson Mandela, Emperador Aki Hito,  John Kinsella). Daw Suu el va rebre l’1 de novembre de 1999.
Per la RTE vaig poder veure en directe aquest acte. Daw Suu estava contenta. Va adreçar unes paraules d’agraïment a tot el poble d’Irlanda i a la gent de Dublin en particular. Va ser significatiu la pujada a l’estrada d’un immigrant birmà, un Rohingya, que li va donar una pintura d’ella que ell mateix havia pintat. Un grup de l’ètnia karen van interpretar una cançó, molt nerviosos i emocionats. Finalment el senyor Colm O’Gorman d’Amnistia Internacional es va adreçar a la gent, tot dient, que malgrat els pronòstics, no plovia, gens ni mica, i això és una molt bona senyal.
Va motivar a la gent a cantar el ‘happy birthday’ i li van oferir un pastís d’aniversari ben original i molt irlandès. No s’ho esperava.

La comitiva va tornar a l’Ajuntament sense aquella organització perfecte dels anglesos, sense aquella fanfàrria, sense el glamour. Segur que es va trobar molt millor que unes hores abans.

Tard, ben entrada la foscor, va volar a Londres i directament, suposo, a Oxford. La família, els vells amics, l’esperen. La resta de díes ja seràn més protocolaris i per el que he llegit i m’han comentat, ja comencen els trons entre els partits polítics.

Segurament li hauran informat que a Yangon, més de tres mil persones, sota una pluja monsònica temible, la gent va celebrar el seu aniversari com tots els anys i dins la seu del seu partit, la NLD, van bufar l’espelma i van menjar el pastís, aquest sí, fet a Birmània/Myanmar.

Fotografia: Liam Ó Maonlaí / Daw Aung San Suu Kyi. Dublin. Capvespre 18.06.12

Arxiu: Signant en el llibre ‘Freedom of Dublin.
          Pastís d’aniversari irlandès.