Ào dái – més que un vestit
Veure la sortida dels alumnes dels instituts de secundària a Viêt Nam no et pot deixar indiferent. De sobte surten cents de bicicletes i scooters. Els nois amb pantalons blau marí i camisa blanca, les noies, totes, vestides amb ào dái, un capell, guants llargs i totes amb el cabell negre i llarg. El que et sobte és la elegància i la seguretat en les seves mirades.
Moltes es tapen el seu rostre, senzillament perque a Viêt Nam no està ben vist que les noies tinguin el color de pell morè i es protegeixen del sol. Quan circules per qualsevol carretera sempre has de parar davant l’allau d’estudiants que tornen a casa seva. Jo pensava que l’ào dái, el vestit tradicional, vé de lluny. Novament ignorància total.
Va ser un pintor Cát Truòng, graduat a l’Escola de Belles Arts d’Indoxina en període colonial dels francesos que va crear l’aò dái l’any 1930 ! De fet va ser una nova versió de les túniques tradicionals, nâm thân de cinc peces. Durant els anys 1920 i 1930 les dones van començar a vestir pantalons i no faldilles i va començar una petita modernització en els costums. Després de dos mil anys sota la influència del confucionisme,la cultura tradicional era un reducte molt i molt tancat seguint les filosofíes de Confuci i les dones eren considerades senzillament l’aparell reproductor de l’home per la continuïtat de la raça. Els familiars eren els que decidíen els matrimonis i les noies no teníen cap dret a res. És doncs normal que no tinguéssin ni un sol motiu per voler vestir-se elegantment o cuidar-se millor, quan la seva vida ja estava escrita en un guió.
Les dones dels francesos colonitzadors els va agradar l’aò dái i van començar a posar-se’l i seguidament les noies vietnamites amb estudis, com les mestres, infermeres i estudiants van seguir la moda.
A partir de l’any 1934 ja va ser un fet normal i el voler ser independent, voler estudiar, voler decidir, tots aquests sentiments eren dins seu, quan es vestíen amb l’aò dái i ho volíen expressar obertament.
Les dones a Viêt Nam van manifestar públicament estar en contra la mil.lenària cultura del confucionisme i elles formàven part de la societat.
I bé que ho van demostrar quan van ser tant i tant importants durant les guerres i bé que ho demostren dia a dia amb la feina i portant el timó de la casa.
L’any 1934 va ser el començament de l’auto estima per part de les dones de Viêt Nam i aquest vestit tant elegant i bonic és el símbol de les seves aspiracions com a persona individual i el voler prendre part en la societat vietnamita amb cos, ànima i …. l’ào dái.
La fotografia és prou entenedora. Tot just la noia estudiant de secundària surt de l’institut d’un poblet durant la meva ruta de Hà Nôi a Sapa. No porta el capell cònic. Ara els agrada estar a la moda, però de tant en tant sempre veus una noia amb aquest altre objecte molt arrelat a la cultura d’aquest país sorprenent que és el Viêt Nam ; el nón, el capell cònic.
També l’elegància en el vestit ésaò dái, o se’n diu d’una altrala transcripció sense paraules del concepte que un te de sí mateix. No se si
existeix un comportament
manera, i per el que expliques la societat vietnamita te un bon concepte de sí
mateixa, deu ser una societat aò dái.
M’agradaria conèixer-la.
I la bellesa que desprén.