Aniversari de casament: 03.04.40
Avui 3 d’abril els meus pares es van casar a l’esglèsia del Josepets l’any 1940.
Com l’esglèsia va patir destrosses no van poder fer-ho en el mateix edifici, i van haver d’anar a un magatzem del carrer Marquès de Santa Anna.
Recordo molt bé quan preguntava a la mare com va ser el seu casament.
Majestuós. El teu pare molt elegant i ja ‘granadet’, 34 anys, i jo molt jove, 23 anys, però ens estimàvem. Vam fer un convit per la família. No vaig vestir de blanc, però el color beige clar em va agradar molt. I a l’endemà vam marxar de viatge a Itàlia. Roma, Florència, Nàpols, Sorrento. El viatge va ser llarg, en tren, però teníem prous díes per poder gaudir plegats.
LA VERITAT: Es van casar a les 07:00 hores del matí i en acabar la cerimònia van anar a treballar, el meu pare al moll, era bastaix, i la meva mare a casa a seure davant la Singer o Wertheim, i cosir camises per els falangistes.
De viatge, res de res. Al seu pis de lloguer al carrer de Ferlandina, però només per unes setmanes. L’àvia els va demanar de tornar a casa; l’avi sense feina, el fill fent la mili a l’exèrcit del dictador i les dues noies massa petites per treballar. D’ingressos cap ni un, i l’àvia ja no sabía com fer-ho. Els pares van deixar el pis del carrer Ferlandina i van anar a viure amb els avis i els fills, i més gent que venia del poble fugint.
Els únics que podíen treballar, els pares, van fer el miracle perque l’àvia pogués mantenir a tothom, comprar menjar, roba, cuinar, pagar lloguer, aigua i viure plegats com a família.
El 6 de març de 1941 va nèixer el fill gran, en R., el meu germà. Dos díes de part, difícil, a casa i damunt de la taula del cansalader, propietaris del pis i amb botiga i obrador a la planta baixa. Jo vaig nèixer quatre anys després, a casa també, i a la mateixa taula. Sembla que era el lloc més adient per un part !!
Un aniversari ….. 71 anys ! Sempre el recordo. Segur que teníen il.lusions, i penso que en els moments inconfortables, ningú no pot viure sense una il.lusió o altra.
Ara en aquests moments, jo col.lecciono desil.lusions a dojo i em costa eixorobir-me.
M’agradaria tenir diners, però no jugo mai ni a la loteria ni als cecs. Segurament les meves il.lusions és creure en la gent que m’estima i en rebo proves, no són afectes il.lusoris.
Recordar els moments viscuts; projectes, no gaires; desitjos, sí, marxar a viure en llocs on aquesta societat que t’envolta no t’ofegui, entre despeses, consum, interessos, assegurances, burocràcies, impostos, bancs, financers, especuladors, lladregots.
Potser el 10A sigui un bon dia ? I l’endemà ? No tinc ni una d’il.lusió que els polìtics tinguin la honorabilitat i la decència de fer el que han de fer; demanar i treballar, sense més, per la independència del nostre país.
Fotografia: Novembre 2009. Badia de Ha Long, Viêt Nam. El meu racó …
Persones generoses, estimadores… un regal, un tresor per als qui els estimaren. També tu, Roser, ets generosa, estimadora i estimada, noble i un exemple de coherència per als qui s’adrecen al teu bloc dia rera dia. Que el dia d’avui i tots els dies sentis la calidesa que ens regales com una abraçada . Feliç diumenge! amb la il·lusió mai no perduda. I fins demà!.
Amb tot el cor.
Així t’estimem per aquestes contrades.
Sempre, all-ways, per tots els camins, de totes les maneres.
Amb les butxaques aixutes però els cors plens d’amor a vessar (a besar).
Això mai ens ho prendran, Roser, ni els lladregots ni els aprofitats ni els espe-cul-adors:
L’amor vicevèrsic que tenim, l’amor que som i ens ha fet ser el què som.
Per reafirmar-ho, ara mateix, poso al “reproductor analògic de vinil” ( al tocadiscus de tota la vida) aquest tema de Van Morrison: “DAYS LIKE THIS”.
Des d’aquestes contrades, va per tu, amb tot el cor.
Mil petons, i després mil més.