Absència : Tres anys
Publicat el 19 d'agost de 2008 per rginer
Avui són ja tres anys d’absència. Torno a Halong. En aquells díes del mes d’octubre de 2006 vaig ser a la meva Ìtaca i tots els anys, en aquesta data, hi tornaré. Aquest matí, però, aniré a Montjuïc. A dalt de tot, de cara al mar, que tant estimava, i mirant l’horitzó. Avui continuaré preparant el nou viatge de l’any vinent. Ja està decidit. Amb els seus apunts, i amb els contactes, ja quasi he acabat un nou itinerari. Engrescador, com tots els que ell feia. Tornaré a Viêt Nam, uns díes, però abans viatjaré a un país que ell em va dir ; ‘ és de lluny el país més bonic del sudest asiàtic. És màgic.’
No sé on he llegit, que hi ha que tenir pensaments alegres per afrontar qualsevol situació difícil. És el que intento de fer; la melanconia continúa. Certament si durant al llarg de la vida has tingut amics i amigues amb els que compartir els somnis per un futur millor, o amics i amigues d’avui, d’ara, amb els que comparteixes emocions i moments més reals, tot és més fàcil.
De vegades només unes paraules, poques, ja són suficients per foragitar les preocupacions.
En S. era home de poques paraules, les justes, les precises, les que volíes sentir.
‘R. ja estic pujant a casa. Sóc als ff.cc.’ Paraules que sovint escoltava quan despenjava el telèfon.
Publicat dins de Ha Long | Deixa un comentari
És bonic i emotiu pujar a Monjuïc i albirar grans perspectives, però a ell no li agradaria protagonitzar un dia trist
una abraçada, per ara virtual, en dos mesets serà de veritat.
Els meus ulls volen confluir l’un amb l’altre
com dos llacs veïns.
Volen explicar-se l’un a l’altre
tot el que han vist.
La meva sang té molts parents
que mai no la visiten.
Però quan moren
la meva sang hereta.
M’agradaria que aquest vers del poeta israelià Iehuda Amikhai t’acompanyés avui.
Una abraçada ben forta .
de quan en quan tornem als origens, de quan en quan ens allunyem en periples exòtics que ens fan coneixer els rostres de l’Altre, encara que estiguem quiets o només seguim l’itinerari de les respiracions de la lectura, aquest estiu m’he adonat que des de dalt de certes muntanyetes i tossals de dia podem veure l'”sky-line” dels espais urbans com a vista d’ocell, però de nit sempre vegem el “fanal-line”, potser això són les lletres de les amistats presencials o distants en certs moments: “fanals-lines” on se’ns revela la seua lluminosa ànima humana 😉
Comprenc el que dius i el que no dius, els viatges mes llargs son cap a l’interior i no acaben mai mentre vius (has d’esperar que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l’illa…), el destí del viatge és el camí, no el punt d’arribada.
Et suggereixo dos llibres d’un gran viatger cap a l’interior: “Pelegrinatge als orígens” i “Principis i preceptes del retorn a l’evidència”, del folòsof i peregrí Lanza del Vasto. Hi son en català i en francès, no els trobaràs a les llibreries, potser a alguna biblioteca. En tot cas si no els trobes i t’interessa, te’ls faré arribar.
És el primer cop que et faig un comentari. Però ja fa molt temps que et llegeixo.
Aquest post m’agradat molt realment està ple de sentiment.
Tu ja fa tres anys que no el tens i la teva enyorança és molt bonica. Per què imaginat tenir el company a casa i no poder-te comunicar amb normalitat i no saber si pot contar amb ell per fer coses plegats.
A la sorra fina del port de Pollença, a la cala blava i coratjosa, la cala sant Vicenç, a la línea entre boscos, impensableredol de serenor de Formentor, allí hi sou tu i el teu record d’ell, i la teva mirada a l’horitzó, cercant-lo i explicant-li. Tu i ell i Halong i Viêt Nam… tu i nosaltres, compartint. Ell, en S., la teva passió de viure. Preciós el poema que deixa la teva amiga, la sang heretada.
Hola!
Sóc la Rosa Illa, la noia que va escriure fa dos mesos la història de’n Wendell, aquell australià nascut a Birmània amb arrels mallorquines! Ara cercava per internet referències al meu nom i he vist aquest bloc. Per si a algú li interessa encara saber com va acabar la història, us diré que en Wendell no va poder trobar els seus parents, era molt complicat perquè disposava de molt poques dades… De totes maneres em va dir que el maig tornari a mallorca a seguir cercant!
Hola!
Sóc la Rosa Illa, la noia que va escriure fa dos mesos la història de’n Wendell, aquell australià nascut a Birmània amb arrels mallorquines! Ara cercava per internet referències al meu nom i he vist aquest bloc. Per si a algú li interessa encara saber com va acabar la història, us diré que en Wendell no va poder trobar els seus parents, era molt complicat perquè disposava de molt poques dades… De totes maneres em va dir que el maig tornari a mallorca a seguir cercant!