A propòsit d’un mercat majorista de fruites i hortalisses: Adelaide / El Born
Els australians del sud s’enorgulleixen de ser l’únic territori en tot el continent que no va acollir convictes. És cert, però no del tot, ja que el senyor Edward Gibbon Wakefield, l’any 1830 va promoure una colònia planificada per homes i dones lliures que volguéssin marxar a Austràlia, però ell mateix era un convicte a la seva Anglaterra natal ! El seu plà no va funcionar, però el resultat va significar una nova colònia a l’ Austràlia Meridional i una Ciutat agradable com és Adelaide. Vaig passar dos díes en aquesta Ciutat; em va agradar; molts parcs, carrers amples, un centre comercial molt bonic, escultures al carrer, moltes esglèsies, edificis colonials bonics. Però el seu mercat majorista, obert a partir de les cinc del matí, em va recordar vells temps.
Reculem als anys 1962/1964. A casa era el costum que el sou guanyat s’entregava als pares per part meva i del meu germà. No hi havíen mai problemes quan havíem de menester diners (esporàdicament) per alguna sortida, comprar roba, sortir amb amics. Per guanyar alguns diners extres, un company de feina em va informar que podia treballar a l’antic mercat d’hortalisses i fruita del Born a Barcelona. Fet ! M’aixecava a 1/4 de 4 del matí i anava fins el carrer Muntaner a agafar el tramvia fins el Paral.lel. El trajecte de baixada per el carrer Muntaner era la meva ‘Formula 1’. La velocitat baixant el carrer era impresionant. Aquest carrer sempre m’agradarà; de muntanya a mar. Enllaçava amb el 29 fins el Born, on havia de ser puntualment a 2/4 de 5 del matí. Encara podia veure alguns noctàmbuls sortint dels llocs d’oci del Paral.lel. La meva feina era d’escrivent. Escrivia els albarans de les vendes dels pagesos que baixàven els seus productes al mercat i les compres dels minoristes.
Crec recordar que em pagàven prou bé, per hores, però no recordo la quantitat i la feina acabava a 1/4 de 9 del matí. Esmorzar necessari i gratificant, de forquilla i ganivet al bar de la cantonada i ràpidament al despatx on havia de ser a les 9 del matí i fer la jornada laboral de vuit hores.. No recordo ja els noms dels pagesos, però sí que arribàven del Maresme, El Prat, Gavà, Sant Climent. Els botiguers de les parades dels mercats o botigues de queviures de la Ciutat arribàven puntuals per comprar el millor producte. Discusions i una mica un ‘aire de borsa’ sí que existía. El batibull era immens. Era el començament d’un nou dia i per a mí tot una lliçó de la vida. Aquell mercat no era tant diferent de Les Halles a Paris o el Covent Garden de Londres. Vaig fer aquesta feina durant un any.
Quan vaig entrar al mercat d’Adelaide, envoltada de verdures i hortalisses, em van fer recordar aquells vells temps. Evidentment és bastant diferent del Born, però l’atmòsfera, el batibull, les discusions, l’enrenou d’hortalisses era com un salt en el temps i molt proper als meus records de l’antic Born. No conec Mercabarna, però penso que la seva grandiositat no té res a veure amb el Born, i és natural. Som més gent, necessitem més espai i més comoditats, sobretot aparcaments, per poder fer tots els negocis. Ara, segur, que ja no necessiten una escrivent; la tecnologia ja ho fa tot i sense errors …..
La fotografia la vaig fer dins el mercat d’Adelaide. Per cert, recomano d’anar-hi per esmorzar, també és de forquilla i ganivet !
No sé què és, però els mercats són absolutament seductors. Passejant pels mercats, et sents com engolit per les converses, les vendes, els crits, les olors, els colors. A mi m’hagués agradat conèixer el Born, però vaig fer tard. Tanmateix, guardo com un tresor el record de la primera vegada que ma mare em va dur a la Boqueria. Evidentment, una Boqueria que no és la d’ara…
Record una vegada que havia de canviar el temps i un cop de servioles (devers 2000 Kg crec que varen pesar) desorientades va entrar a Cala Molins (una de les dues cales de Sant Vicenç, aquí a Pollença). Els Durais, els pescadors d’allà, què fan? Jo t’ho diré: varen tancar la cala amb una xarxa i la varen cobrar des d’enterra; varen treure les servioles damunt l’arena de la platja.
Vàrem omplir totes les furgonetes que puguis imaginar-te, i cap al Moll, a les cambres frigorífiques del Pòsit. I a les 4 (la llonja obria a les 5) ja ho crec que me n’hi vaig voler anar, a la subhasta. No es varen fer molt cares, és bo de veure, però tampoc tirades de preu, perquè eren d’una mida ideal per fer al forn per devers sis persones. Molts de restaurants en compraren per congelar, i les varen fer netes allà mateix. Moltes estaven ovades, uns ous, els de les sèrvies, que semblen bosses per tenir-hi llapis. Evidentment, dins poals de plàstic, me’n vaig dur els ous. No sé quants de quilos de sal grossa vaig comprar, i els vaig tenir amb sal 4 o 5 dies, després els vaig donar mànega d’aigua i els vaig fer eixugar al terrat com si fos roba (mumare em va renyar perquè quan va estendre, el meu experiment li va embrutar la roba…). Després els vaig premsar, com si fossin llibres, amb el mort del meu bot: una peça de plom com una barra de gel que encara la tenc, per reciclar paper; en faig ‘tions’ de paper premsat.
Quan foren secs com un os, dins el rebost un al costat de l’altre com els llibres de la biblioteca. I amb el pa amb oli i tomàquet, tothom deia que no havia menjat mai un ‘pernil’ tan bo … Mmmm… Si en tingués un poquet, ara, i una grapada d’olives pansides …. Mmmm … Ai, no m’hi facis pensar.