De Tísner a Clara-Simó en metro i Rodalies
Deixa un comentari
Paraules d’Opotón el Vell
em fan fer els trajectes més bells
El metro,
cuc subterrani de llefiscosa brillantor
repta sota terra, canoa de l’avior
El comboi,
revellit i malmenat, estossega capficat
per les arcaiques pendents, avui parracs
Un xiquet que marraneja,
un xicot que baladreja,
un jai que somieja
el gust amarg de la cervesa
L4 (als budells de Barcelona), 6 de març de 2009
“Y, no obstante, siempre caminamos al encuentro de …
¿de qué iba al encuentro?”
Octavio Paz (1974) El mono gramático
Paraules d’Opotón el Vell d’en Tísner és un tractat, un irònic tractat de les persones i de les quimeres que aixequem en l’aire més elevat dels nostres pensaments. De les quimeres i dels viatges a la recerca d’un objectiu que es dóna per segur, però que la pràctica demostra inexistent. Això sí, en el camí hi ha l’aprenentatge. El terrissaire Opotón, l’autor del text, sap treure suc del seu caràcter mesell i mesurat per circular per l’escala de comandament d’aquest llarg viatge.
Paraules d’Opotón el Vell és una documentada sàtira. Una sàtira que capgira les intencions dels llunyans Tantomontamontatanto i les barques d’en Colom, i que acaba amb un lector avesat a circular pel país de les Sususes, els Pedropérez, les tribus amb noms que no volen dir res i les temibles Companyies que ho empastifen tot.
Una sàtira on el misteri de la vida pren inusitada força en una mar de dubtes i grans projectes.
Una obra mestra?
No ho sé. Ho deixo en mans dels savis Tantomontamontatantos contemporanis.
Jo, en la intimitat del meu Cau, l’he posat en el prestatge dels llibres totals.
Aquell ocult racó on hi tinc la Ronda Naval d’en Calders, el Món d’en Jordana i la Incerta Glòria d’en Sales.
Llibres tots que, tot i permetre una lectura lleugera, serven la llavor obscura de la saviesa més humana.