En els posts escrits explicant el meu viatge per Viêt Nam, no vaig escriure les meves impresions de la visita a Tây Ninh, capital religiosa del cadoisme. No sóc gens amant de cap religió, i la visita al ‘Vaticà cadoista’ no és que em deixés molt impresionada.
Què és el cadoisme ? Oficialment s’anomena ‘ Dai Dao Tam Ky Phô Dô ‘ que vol dir ‘ La Gran Religió de la Tercera Divina Revelació per la Salvació de l’Univers’.
La primera ‘revelació’ va ser feta per Brahma, Shiva, Krishna (Vishnu), Fu Xi, Nongshen, Huangdi, Moisès, Abraham i la segona per Sakyamuni, Laotze, Confuci, Jesus i Mahoma. No he pogut saber encara quina és la tercera revelació. Un veritable galimatías de deus, profetes i de diferents filosofíes i religions.
Cao Dài ( el palau suprem ) és un terme taoista i budista i vol dir ‘Déu o l’ésser suprem, simbolitzat en un Ull Diví, que ho veu tot, i ho sap tot. Aquest ull diví és present en tots els temples cadoistes. Han adoptat els ritus taoistes i budistes, i la jerarquia és la de l’esglèsia catòlica !! Increïble.
Però és que a més a més si’nspiren en elements culturals occidentals com Victor Hugo, Joana d’Arc, Richelieu, Shakespeare ….. En temps de la colonització francesa, l’any 1930, va aparèixer Ngo Minh Chieu i va rebre les diferents revelacions. La pobresa entre els camperols de la Conxinxina era evident, i molt gran, i òbviament es van agafar a aquest moviment religiós, filosòfic, sectari, com un element per poder sortir-ne de la pobresa. També cal dir que el cadoisme donava solucions als camperols i fins i tot els camps d’arròs eren repartits entre els habitants dels pobles. Els colonitzadors francesos van deixar fer i de fet van aprofitarse’n d’aquesta secta, amb el beneplàcit dels seus caps, i es va derivar en un grup militar i molt polititzat.
A partir de l’any 1975, el cadoisme és considerat una religió, únicament, i sorprenentment a Viêt Nam hi han més de dos mil.lions de seguidors i fidels.
El viatge fins a Tày Ninh ( sortint de Sàigon direcció nord) és molt bonic; cansat, perque la carretera no és una autopista i has de córrer per arribar abans de les dotze del migdia, que és quan fan la gran cerimònia tots el díes, motiu del viatge.
El temple és veritablement horrible; evoca una catedral catòlica, però les pareds són de color groc llampant amb dracs baixant per les columnes, unicorns, aus fènix, tortugues, flors de lotus … fa mal als ulls.
Centenars de fidels entren en fileres, separats, dones i homes, vestits en túniques grogues, blaves o blanques; els homes a l’esquerra, les dones a la dreta, i ofereixen l’incens i resen continuament.
La musica amb instruments del pais, interpreten sense descans, però haig de confessar, que és el que més em va agradar.
Per entrar has de deixar les sabates fora, i quan surts la feina que tens per trobar-les !
El retorn amb l’autocar, després d’una cerimònia desconeguda, estranya i difícil d’entendre, el vam fer per carreteres molt dolentes, petites, i penso que el conductor es va despistar i vam fer una volta de mil dimonis, però de tot se’n treu profit, perque vaig conèixer una regió que va ser absolutament devastada per les bombes durant la guerra i avui la vida torna a somriure als seus habitants.
La fotografia correspòn a la cerimònia diària del migdia, desde una tribuna, on els tuistes hi podem accedir i fer les fotografíes. Com podeu comprovar, els colors i la decoració, són veritablement llampants.
Aquesta religió, secta, filosofía, només existeix al sud del Viêt Nam, el que era la Conxinxina, és a dir, Delta del Mekong, Ho Chi Minh City i la frontera amb Laos i Cambodja. Els fidels són amables, silenciosos, sembla que tinguin la pau i la felicitat dins seu i sempre riuen.
