Philip Jones Griffiths – Fotògraf de guerra

Avui aquest matí m’han informat del decés de Philip Jones Griffiths, 72 anys, patía un càncer. Va morir el 18 de març, i no he tingut coneixement de la seva mort fins avui. Mentres  anava reconeixent els llocs i les persones, els arbres, les flors, les cases, el bar,  en una illa,  perque abans havia llegit poemes i narracions i quan vaig ser davant no calia que em diguéssin res, Philip Jones Griffiths necessitava de la seva càmera per fotografiar una guerra que va fer canviar a la societat civil, especialment als Estats Units. Les seves paraules eren les seves imatges.

El seu llibre Vietnam Inc. del que ja he mencionat en diversos posts va ser essencial, i en Noam Chomsky, en un comentari recent, va dir : ‘ Si algú a Washington hagués llegit aquest llibre, les guerres a Irak o Afghanistan no existiríen avui’.
Va nèixer al País de Gal.les i parlava la seva llengua. Després de diverses feines com a càmera de televisió, va decidir que ja havia fotografiat prou la seva terra i necessitava eixamplar el seu coneixement.
L’any 1961 va conèixer a Ian Berry i va començar a fotografiar en països en conflicte – Irlanda del Nord, Rhodesia, Argèlia, Israel, Zambia fins a Cambodja.
Va ser en aquest moment, a Phnom Penh que va patir el sotrac més gran en coincidir amb Jackie Kennedy que era de vacances amb un amic i la va fotografiar.
Els problemes per a ell van arribar. Va decidir implicar-se en cos i ànima a la guerra de Viêt Nam.

Per Jones Griffiths, Viêt Nam era un nou país on un monstre mecanitzat va expoliar, arrasar un paisatge, unes terres innocents.’ Els desastres de la guerra’ de Goya li van venir immediatament a la memòria. Henri Cartier-Bresson va escriure: ‘ Desde les pintures de Goya, mai ningú ha donat una visió tant real i cruel de la guerra com Jones Griffiths’.  El seu llibre Vietnam Inc., va ser censurat i prohibit als EE.UU. durant molts anys.

Els seus retrats dels soldats en acció de guerra o, més sovint, en estat d’ansietat o descans, reflecteixen l’estat interior de la persona.
El resultat del seu treball en moments extrems d’horror i violència els va alternar amb escenes d’una humanitat increïble; els soldats a punt de cometre una violació a una noia vietnamita o un civil a qui li curen les ferides i la seva identificació és redueix només en un paper on es pot llegir : ‘VNC female’.
Paraxodalment, Jones Griffiths va escollir Estats Units com a residència habitual. Va ser una base excel.lent per la seva professió i va arribar a ser president de Magnum durant cinc anys, 1980-1985.
Una anècdota que he llegit del periodista Martin Woollacott de The Guardian:
‘Philip tenia una especial predilecció en deixar en evidència a les autoritats, un signe del seu anarquisme. Un dia, acompanyats per el nostre intèrpret i un oficial comunista, estàvem mirant com unes noies joves vietnamites treballàven en una carretera. ‘ No mireu d’aquesta manera tant irreverent als estrangers ‘ els va dir l’oficial a les noies. Una d’elles immediatament va agafar fang i ciment,  i els va depositar sobre les sabates de l’oficial i li va dir : Per què no ? Tenim ulls, no creus ?
Jones Griffiths estava encantat amb aquest incident. A quest esperit es pot copsar en tots els seus treballs i llibres.
Mai es va casar – creia que el matrimoni era ‘una opció burgesa’. Té dues filles, Fanny Ferrato i Katherine Holden, fruit de dues relacions llargues.
Philip Jones Griffiths, fotògraf. 18 de febrer 1936 – 18 de març 2008.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *