Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

My Lai 1968 – 2008

Publicat el 16 de març de 2008 per rginer

Avui fa quaranta anys de la massacre de My Lai on l’exèrcit més poderós del món va rebre l’ordre ‘ kill everything’ – a matar: tot -.

548 persones, tots civils, dones, homes, nens, infants, vells del poble de My Lai i els seus petits barris de My Tay i My Khe, van ser assasinats cruelment, sense miraments, en un fet foll i inhumà.

Les guerres són totes cruels i maten per matar, i aquest poderós exèrcit no va aconseguir pas els seus objectius.
Sempre penso en Gandhi, o en Aung San Suu Kyi a Birmània; la seva resistència pacífica, constant, heroica.
La fotografia és de la BBC i ens mostra una dona supervivient de la massacre pregant, perque ella no ho ha oblidat. Ella sap que avui a My Lai hi anirà molta gent a pregar com ella, d’altres, encuriosists; soldats que van participar-hi també hi seran presents, per cercar una resposta del per què ho van fer i d’altres no s’atreveixen a anar-hi.
I després de quaranta anys, els humans no han après la lliçó; les crueltats de les guerres continúen, no s’aturen.
De veritat que ens queda una mica d’humanitat dins la nostra ànima ?


  1. La humanitat és el sentit de la nostra vida; lluitam contra la crueldat, contra una de les dues coses (l’altra era la por) que ens va proscriure Joyce. Tot el que no fos por i crueldat estava permès: tot. Perquè era humà. Ara, la por, és inhumana, està en l’arrel de totes les nostres dolenteries, per això l’hem d’erradicar. I de la crueldat què me’n dius. De recrear-se amb el patiment dels altres, què me’n dius. Odiava els herois, a mort. Ell era un antiheroi, i els seus personatges (Bloom, que s’enduia un bocí de paper de diari per tocar-se al vàter; Molly, que a més de posar-li banyes -tota una novetat, en els herois de les novel·les…- era tan ordinària que per llegir la carta d’un amant seu que tenia amagada davall el coixí, a fi que quan en Bloom li dugués al llit els ronyons fregits per berenar, no l’aplegués… doncs auesta somera, marcava les síl·labes de la carta amb un travador del pèl…). Tots ells  ens preveuen contra l’elitisme, que és una forma d’opressió com una altra, una forma d’amagar la realitat.
    El món trobarà la pau, roseret; els monjos del Tíbet podran tornar a resar, si és això el que desitgen.
    I no caldrà dur més flors a les dones mortes, perquè els homes ja hauran après dels seus errors i abandonaran la violència. I llavors és quan seran veritablement forts.
    M’agradaria molt que pegassis una llegida al Viacrucis d’avui. A les sis ja escrivia, i l’he escrit per a aquest grup de dones del nostre entorn que misteriosament ha desaparegut.
    Al final m’he decidida a fer els viacrucis una mica més llargs perquè el vull acabar per Pasqua que és el que toca.
    Mil petons.
    x

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.