Volar
Publicat el 14 de març de 2008 per rginer
Mentres anava caminant per les muntanyes de Tasmània, deixant enrera el llac Dove i Cradle Mountain, anava seguint amb la mirada el vol d’una àliga i immediatament vaig recordar un dels vols més impresionants que he fet mai, més ben dit, el millor, perque durant dues hores les emocions van ser continuades. I va ser també en aquesta illa.
Fins ara només he escrit i explicat les meves sensacions caminant per el bosc, les muntanyes, la fauna, però sorprenentment en una illa estant, no havia dit res del mar.
Molt breument, encara que hi ha matèria per anar explicant. Tenía una excursió programada en avioneta, aterrar en un indret anomenat Melaleuca, caminar per la zona i navegar per el riu. Es va cancel.lar per mal temps. Aquesta és una de les dificultats de l’illa; la variabilitat del temps; les tempestes; els forts vents.
Però tot parlant amb l’altra gent, dues persones més, ens ho vam organitzar per fer un vol desde Hobart en helicopter, sense aterratges. Per un preu bastant més barat que un televisor d’aquests de pantalla gran, vaig experimentar un vol, que segurament mai més podré fer. Jo continuaré amb la meva tele de fa quasi vint anys i que encara funciona. Una bona inversió !
Vam volar direcció Est per sobre el llac Pedder ( icona en la lluita dels verds, ja que el govern conservador va construir una hidrolèctrica i arran d’aquest fet, els grups defensors de l’illa van aconseguir salvar més de la meitat del territori d’altres agressions ). Els boscos es veien innacessibles. Tota la zona és el South West National Park, patrimoni mundial; tot natura, cap indici de civilització ni tecnologies. Després de passar per unes zones de forts vents, vam arribar a la costa tot entrant per port Davey i el pilot, un xicot jove d’origen japonès, sobrevolava , com una àliga, molt a prop de la costa i les entrades del mar dins la terra fins a Bathurst Harbour, prop de Melaleuca.
Continuem el vol costejant indrets impensables d’arribar-hi si no és amb aquest aparell volador, navegant, o caminant per un únic camí existent, però molt més extens i llarg del que estic fent. Amb la meva petita càmera vaig anar fent fotografíes i encara estic sorpresa de la qualitat.
Són tants els rius que porten aigua de les muntanyes fins a les platges verges i a la costa sud que se’m fa impossible de fer-ne un recompte, però les vistes dels rius tot just al costat de les platges en mig d’una vegetació que segueix creixent, vivint, morint i donant vida a la terra desde fa milers d’anys, difícilment les podré oblidar.
La fotografia correspòn a Window Pane Bay, abans d’arribar al South West Cape, on es pot veure el petit riu que porta les aigües del Mount Melaleuca fins l’oceà del sud.
Torno a la realitat, i la caminada segueix, una mica fatigosa, ja que el camí es costerut, però en Steve decideix, encertadament, una paradeta per fer un mos i intercanviar impresions.
Publicat dins de Austràlia - Un nou viatge | Deixa un comentari
Era el somni d’en Costa i Llobera i és eternament el meu somni. Ell sí que ja va remuntar fa temps la feixuga carcanada per transformar-se espiritualment, que és l’única manera (ho adverteix seriosament el gran professor Aracil a aquesta obra mestra intitulada LA MORT HUMANA) de remuntar les misèries d’aquest món, de ser tots iguals, tots germans. Elevar-se espiritualment, sigui mitjançant la religió o sigui mitjançant la literatura (que segons Paul Auster és una religió) és l’única manera de suprimir el racisme, l’elitisme, el feixisme i totes les xacres que ens estan matant.
Ícar, mira-te’l; mira Leonardo Da Vinci provant de volar, cercant el moviment perpetu com el meu protegit, Bruno Clementi, que també va provar de fer màquines per volar…
Un illa també és una ratera. Ahir va arribar la meva filla volant dins un espai serrat de boira amb 7 o 8 hores de retard, i jo que em menjava les ungles, patint com sempre…
No me’n volia anar a fer disssabte sense fer-te un petó. Els he despatxats perquè no em deixen fer res.
Fins més tard.
x