Vaig conèixer en Josep Palau i Fabre en la meva recerca de qui era en Pablo Picasso, ara fa ja més de quaranta anys. Els seus llibres sobre aquest genial pintor, sempre escrits en català, van ser per a mí importants per entendre el seu art. Aleshores jo vivía al sud d’Espanya, i llegir en català era una lliberació i una descoberta, car en la meva infantesa i joventut, la meva llengua no era ‘legal’.
Palau i Fabre, crec, va ser una persona que no agradava massa a certs estaments culturals del país. Penso que ell va ser molt coherent i va viure en i amb el seu país sense que es notés, però amb intensitat i seguint els seus sentiments, la seva poesia, els seus llibres, el teatre, les seves recerques.
Va ser tot un esclat de joia quan va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes !
Amb tot mereixement.
Anys més tard vaig anar coneixent la seva obra poètica; oberta, incisiva, emocional, transgressora.
Però per a mí el seu record sempre anirà lligat amb en Pablo Picasso.
” L’art ha estat sempre diferent al llarg del temps: en cada país, en cada nacionalitat, en cada societat, en cada tombant de la història.
Aquests canvis, abans eren més lents, passaven sovint desapercebuts, veníen gradualment. El pas del romànic al gòtic és escalonat.
”’Un canvi d’orientació en els costums, en el vestir, en la manera de viure – el trasllat del castell al palau – i unes quantes descobertes, determinen el pas de l’Edat Mitjana al Renaixement. L’art ha reflectit sempre la seva època. ¿És imaginable de pensar que l’art del segle XX, després de les profundíssimes transformacions que ha sofert la nostra societat, restés el mateix que era abans ? Amb tot, l’art del renaixement, amb les seves seqüeles ( impresionisme comprès ), s’havia endinsat tant en nosaltres (potser perquè en el fons, ens afagalava) que havia arribat a semblar l’art per antonomàsia. Com si els esforços fets pels homes fins fa poc haguéssin cristal.litzat d’una manera definitiva, en les normes imposades per aquesta escola o tendència.
¿Com és possible, repetim, que en el moment que l’home experimenta el canvi més profund que mai hagi conegut després de la descoberta del foc, el seu art restés inalterable o no experimentés una sotragada radical ?
Aquesta consideració és indispensable, creiem, per a comprendre la profunda mutació que ha sofert l’art del segle XX, que Picasso assumeix i encarna com ningú. El que esdevé és que, aquesta vegada, l’evolució no ha estat gradual, sinó brusca i sincopada, gairebé brutal. Però també els nostres costums, la nostra manera de viure, les descobertes científiques, han estat moltes i vertiginoses.
Per a comprendre bé l’art de Picasso i el seu abast haurem de tenir presents aquestes descobertes o invents, alguns dels quals han significat o signifiquen veritables revolucions conceptuals.
Per a vincular conceptualment Picasso a Catalunya, sense por de caure en cap mena de tòpic ni d’exclusivisme, només cal recordar que, la majoria d’aquestes transformacions ell les visqué a casa nostra, com la pèrdua de les colònies ( Cuba i Filipines ), que compartí de ple la nostra Renaixença i que Catalunya és l’indret, de tota l’àrea peninsular, on la revolució industrial ha estat més decisiva. Aquest fet conferia al nostre país el caràcter de país modern de cara a la resta de l’Estat espanyol’.
Descansi en pau aquest alquimista convençut en la seva nova vida.
Text ( parcial ) del pòrtic del llibre ‘Picasso’ – Josep Palau i Fabre – Edicions La Polígrafa, S.A.
Any 1981 – Centenari del neixament de Pablo Picasso.
‘
”
Sotragada radical que esquitxa tota la vida, el nostre temps. Bon diumenge, Roser, i bon cafè.
L’art m’ha interessat sempre i no perdia mai de vista els seus criteris, a banda que, globalment, Palau i Fabre és un dels escriptors que he seguit de prop. Al principi va publicar molt a Can Moll, suposo que degut al malviure que li donaven els que tenia més a la vora. Els nostres confrares semblen més ‘public relations’ en una funerària que veritables artistes de la paraula, i li varen fer passar les de Caïm. I seguirem fent igual: més que preparar el futur, el que s’està tramant és deixar ben clar el lloc que pertoca a cadascú, dins l’escalafó. Com si haguéssim de quedaqr calcinats. Això és la política literària vigent i actual. Jo si no fos per internet ja hauria fet un fogueró, hores d’ara. I ben contents que haurien estat!
Fa mesos que algú que n’havia manllevat un llibre me’l va restituir (cosa rara!): Picasso i els seus amics catalans (Ed. Aedos, Barcelona 1971). Demà serà un bon dia per a revisitar-lo.