Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Birmania-Myanmar : Preocupació

Jean de la Fontaine (1621-1695) va escriure moltes faules, una d’elles, ‘El llop i l’anyell’.Hi ha una frase en aquesta faula, molt discutida i gens justificable, que pot descriure la situació en la que es troba el poble de Birmania-Burma-Myanmar:’La raison du plus fort est toujours la meilleure’- La raó del més fort és sempre la millor -Podrem veure el poble d’aquest país, silenciós, llunyà, ignorat ….. lliure del més fort, i decidir per ells mateixos ?
””’null””’


  1. El taronja de la vida humiliat, però amb la força de la no violència . El gris de l’acer i de la mort imposada, de la força cega i anihiladora. L’eterna dualitat de la vida i de la mort, del diàleg i la mà dura .

    Aquí també en sabem d’aquells que en son partidaris d’una o una altra tendència. Pels seus fruits els coneixereu. La força bruta, a més, sol ser mentidera i barroera, impulsiva i assassina.

  2. Hola, Roser,

    la situació periodística de Birmània és especial: fa pensar en les escasses voltes que el clergat ha saltat als mitjans de comunicació globals oposant-se — fins i tot jugant-se la pròpia vida– contra la cega lògica brutal dels militars autoritaris; ara no sóc capaç d’evocar més que els jesuïtes de llatino-amèrica i aquell bisbe de Nicaragua, alguns d’ells assassinats expeditivament només perquè es van posar de part dels pobres pobles oprimits i expoliats; en moments històrics com aquest, la frase típica "con la iglesia hemos topado" canvia de sentit completament, transformant l’atmòsfera en l’aire sagrat i pur d’una llibertat que s’aconsegueix amb la protesta pacífica;

    "la raó del més fort és sempre la millor", sí, però això pot tindre diferents lectures: les raons del capitalisme són sempre més fortes que les del militarisme (els generals mouen els sabres i calenten els fusells només durant els lapses temporals que els permeten els amos dels bancs) i tot plegat em causa la intuïció que en Birmània hauran de fer alguna mena de transició per a posar-hi ordre, ajustar-se i que la maquinària capitalista funcione millor; sense dubte,  els petits dragons que fan de satèl·lits del subsistema de Japó ja deuen haver castigat massa els drets humans com per a mantindre a la gent treballant amb una lleialtat laboral sostenible: si el senyor Mitsubishi diu que prou espectacles al carrer i més brio a les fàbriques, actuals, eventuals o futures, la comèdia dantesca s’acabarà aviat: tot depén de l’èxit que tinguen els japonesos d’incorporar millor a Birmània dins el neo-liberalisme imperant i imperial; nosaltres (i ells) podem acaparar bons sentiments pacífics: realment, els més interessats en el pacifisme, i els que hi canvien els balanços dels conflictes, almenys des de l’interés teòric clàssic d’Spencer, són els traficants de mercaderies, amb l’oportuna cooperació dels traficants d’idees que embelleixen els futurs possibles; no importa que un país estiga relativament subdesenvolupat: si veuen que poden re-organitzar-lo i treure beneficis, la pau interior serà un objectiu prioritari; la democràcia ( i no diguem ja l’electoralisme controlat) en termes menys encantats és una funció institucional — substentada en fortes raons econòmiques– que imposen els opulents per a extraure plusvàlues d’una zona en concret; a la gent humil no se li ocorre plantejar règims electorals, ni tenen els mitjans per a fer que fructifiquen, com molt sobreviuen en l’esfera material local conforme poden; només els periodistes, alguns mestres, alguns funcionaris, alguns professionals lliures, els candidats polítics, els instigadors conscients i en aquest cas els monjos budistes, degudament acomboiats per l’esperança de prosperitat del capital, estan en condicions de formular querelles d’impugnació estatal amb una mínima garantia d’èxit; sóc optimista i també pessimista, tot al mateix temps: les èlits circulen en els palaus, només les èlits; la resta de la població (o siga, quasi tots els ciutadans de la ciutadania d’una societat civil, diguem-ho amb insistència per a captar-ho millor, perquè tota "civilitat" està exposada a la manipulació flagrant) són utilitzats i instrumentalitzats com si foren kleenex d’usar i tirar;  als Països Catalans resulta que els kleenex són de tela de bona qualitat i van brodats amb motius excel·lents, de tal manera que cal fer molts tripijocs i enredaments per a aplicar-hi aquesta llei fèrria de la dominació massiva; com a nacionalistes conscients, quan ens posen a la "llavadora automàtica estatal" no ens desfem com el paper de tissú: l’embossem i eixim més nets, amb les idees i les accions més clarificades, més esplenderosos; per això estem en condicions, si sabem mantenir i ampliar la cohesió i la generositat, de col·locar l’energia del centrifugat al nostre favor; si non e vero, e ben trobato,

    cada persona té el seu "locus amoenus", el país on la nostra imaginació troba una segona pàtria d’adopció, a voltes més primordial que la pàtria natal, en el teu cas vaig llegint que el teu "locus amoenus" és Vietnam, quin preu més car van pagar els vietnamites per desfer-se del jou imperial; ¿caldrà que faça explícit que la segona pàtria d’Anotacions Rizomàtiques són els pecats purificadors i les dissidències individualistes? mil anys de turisme per a tots els desheretats de la terra! l’alteritat geogràfica sempre enriqueix la pròpia identitat! siguem sempre exòtics per a retrobar les petges de la humanitat!

    salutacions cordials, somriures i gràcies pels teus comentaris biogràfics i evocadors al meu bloc,

    JCOB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.