Ja és hora d’anar a plaça

Fins ara en els meus posts no he descrit els mercats o la plaça per anar a comprar, i penso que ningú que viatgi per qualsevol part del món no pot deixar d’entrar en un mercat on veritablement es ‘cuina’ la vida del país. És cert que he descrit el mercat de l’ètnia H’mong a les muntanyes de Sapa i el meravellós mercat flotant de Cairang al delta del Mekong.
Però falten els mercats del día a día de Hà Nôi, Ho Chi Minh, Can Tho, Nha Trang.
Som-hi doncs, i comencem, perque per nosaltres els de Ciutat, ens és difícil trobar mercats millors que la nostra Boqueria …..
”La primera impresió que t’arriba d’un mercat a qualsevol ciutat o poble de Viêt Nam és la seva netedat, els colors, organització de les parades, vianda fresca, fruita acabada de collir, peix viu i molta gent, venedors i compradors.
Ja he dit en diverses ocasions que a Viêt Nam no en saben de frigorífics i van a plaça tots els díes.

A Hà Nôi l’any 1889 van construïr el mercat més gran, Dông Xuân. Està situat al bell mig del barri antic, el dels 36 carrers. Es va convertir en un mercat central de primer ordre i tots els productes del país anàven a parar a Dông Xuàn. Els primers enllumenats elèctrics de Hà Nôi es van instal.lar en aquest mercat.

El seu màxim esplendor va ser al voltant dels anys 1930 on podíes comprar de tot; fruites importades de Hong Kong o San Francisco, productes collits a les muntanyes de Sapa, especialitats vietnamites com els nem o els vermicelli amb cranc, flors ornamentals, plantes medicinals, betel, areca.
Els servents de les famílies benestants franceses anàven tots el díes per fer la compra.

Però a partir de l’any 1954, després de la desfeta dels colonitzadors francesos, el mercat va endinsar-se en un període obscur i que va tenir continuació amb la següent guerra amb els americans.

Als anys 1980 tímidament va començar les seves activitats i l’any 1990 van rehabilitar l’edifici. Un incendi el va destruïr totalment l’any 1994. Finalment l’any 1996 va ser inaugurat novament. És un edifici sense cap interès. La gent gran mira amb nostàlgia aquest edifici; és cert que hi ha més ordre i està tot endreçat, però enyoren els díes passats quan es veia certa anarquia.
Jo només vaig treure el nas, perque em va agradar molt més caminar per el carrer Hàng Khoai, al costat mateix.Vaig viure una mica aquesta anarquía d’abans.
Hortalisses, peix viu, fruites, flors, estris de cuina.
Fins quasi les cinc de la tarda hi ha moviment.

Mireu aquesta papaia ( quà du dù ) tan ben tallada ! És utilitzada en moltes menges i ja han fet la feina de pelar-la i deixar-la a punt per cuinar. Una atenció per les dones que treballen.
Em recorda el llegums cuits de casa nostra. Quan les dones anàven a la fàbrica pel matí, ja teníen el primer plat fet !

Un pensament a “Ja és hora d’anar a plaça

  1. Els mercats son un
    dels millors espectacles de qualsevol país que visitis, només mirant i olorant se’t
    passa el dia. En recordo especialment un,  prop de Oued Lao, al Rif, on ens varem perdre
    durant hores. Es un lloc gens turístic, hi varem arribar a peu, veníem de fer
    una travessa per aquelles muntanyes, de manera que érem els únics estrangers
    entre aquella multitud bigarrada que quasi no ens deixava tocar de peus a
    terra. Entre cabres, xais i gent veiem avançar una camioneta destartalada que
    semblava un vaixell  entre les ones, gent
    i bèsties s’obrien i tancaven al seu pas, llepant els costats com un mar viu Encara
    ara em sembla increïble com va poder avançar sense aixafar a ningú

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *