Passat, futur, pau i esperança
Es projecta actualment una pel-lícula als EE.UU. que ha rebut molts premis en diferents festivals de cinema independent i el seu títol és ‘ Journey from the Fall’ que podríem traduïr com ‘ Viatge desde l’abisme o l’infern’. El seu director i autor és Ham Tran, vietnamita americà. Els productors són també vietnamites americans. És la història d’una família que va fugir de Viêt Nam l’any 1975 en acabar la guerra i mentres les dones i fills van poder fugir en els barcos, ‘ boat people’, el pare es va quedar i va ser empresonat per l’exèrcit guanyador del Nord en un dels camps anomenats de ‘reeducació’. Recordo les cròniques d’aquell any, les més de 400.000 persones que van fugir del país.
‘La gran majoria xinesos i molts vietnamites del sud que van lluitar al costat del règim de Diem i dels americans.
L’actual govern comunista de Viêt Nam no crec que deixi veure la pel.lícula que explica una realitat, però també crec que molt bé podria ser que sí. Vaig llegint articles i comentaris, i llibres, i en un d’ells m’assabento que el govern comunista va reconèixer el seu error en voler imposar unes pautes d’economia i conducta als vietnamites del Sud que també van lluitar contra el colonitzador francès, els invasors xinesos, americans i japonesos. Però en una guerra sempre hi han injustícies, morts, desesperació i brutalitats.
El que sí m’adono es que mentres ets a Viêt Nam, la gent mira endavant, sense oblidar,però vol seguir guanyant la independència de només fa 61 anys any rera any, no vol tornar a passar la gana i les penúries de la postguerra.
Un exemple; en acabar la guerra durant molts anys aquest país havia d’importar arròs per poder menjar !!!
Avui és el segon exportador d’arròs del món.
Són molts els joves que tornen al seu país per conèixer les seves arrels. Als EE.UU. prop de Los Angeles es troba Orange County on viuen més de 200.000 vietnamites americans. No els va ser fàcil començar una nova vida en un país llunyà del seu i molt diferent.
Llegeixo molts blogs i encara avui hi han ferides mal tancades. També llegeixo com un veterà soldat nordamericà afectat per els efectes de l’herbicida orange viatja tots els anys a Viêt Nam per guarir les seves ferides, perque en el seu propi país no li reconèixen que la seva discapacitat va ser un producte del causa-efecte de les armes de destrucció massiva ……
Quan ets a Sài Gòn no pots escapar-te de ‘reviure’ aquells anys tant i tant cruels. També forma part de la visita obligada, el ‘Remnants Museum’, o Museu de la Guerra.
Molt esfereidor, però necessari i ben argumentat.
Sobretot la sala homenatge als fotògrafs de guerra és molt i molt emotiva, amb els seus noms, de moltes nacionalitats i amb les fotografíes que van donar la volta al mon i sobretot amb una Leica vella, plena de pols de guerra i amb l’objectiu encara obert i que em va semblar una crida a la pau i a l’esperança.
També hi han raconets tranquils a Sài Gòn, com en aquesta fotografia, un diumenge qualsevol, pel matí.
Tornarem al Nord del país. El viatge continúa.