Poble de l’Amistat – No a la Guerra

En l’apartat ‘ Notícies de Viêt Nam’ i en un dia com el d’avui, de manifestacions en contra la guerra i a favor de la pau, he trobat l’existència del Poble de l’Amistat, situat a la comuna de Van Canh, Província de Ha Tay, tot just a 11 kms a l’oest de Hà Nôi, conegut també com ‘ Vietnam Friendship Village’ i que va ser fundat l’any 1992.
Hi viuen actualment uns 200 nens i 30 adults vietnamites juntament amb metges, cuidadors, mestres i voluntaris.
El poble és una realitat gràcies a l’ ex sargent , veterà de guerra americà, George Mizo ( 1945-2002 ) i l’associació de veterans de guerra del Viêt Nam, presidida per el General i antic combatent Trang Van Quang.
George Mizo va ser enviat a la guerra de Viêt Nam amb 17 anys i per els seus mèrits i valors va arribar a sargent. L’any 1969 el seu batalló va ser mort per els Viet Minhs i ell en va sortir ferit. Només arribar als EE.UU. va manifestar : ‘ Les terribles experiències de la guerra i el sofriment de totes les persones implicades, em van empènyer a fer alguna cosa que pogués ser un símbol de pau, reconciliació i sobretot esperança’.

El mes d’abril de 1992 el projecte va ser una realitat: construïr un poble i dónar aixopluc, i ajudar a infants i adults que han sofert les terribles conseqüències de la guerra afectats per l’herbicida agent ‘orange’ i que els americans van llençar sense pietat desde els famosos avions B52 per la major part del país.

França, Japó, Alemanya, Canada i EE.UU. i Viêt Nam van formar grups seguint el projecte de George Mizo, no governamentals, per dur a terme aquest projecte.
El Govern de Viêt Nam va facilitar un terreny de més de 27.000 m2. El Govern d’Alemanya va donar 425.000 dòlars i cadascún dels comités van rebre dels seus Governs ajuts que avui en dia continúen per la continuïtat del Poble.

Xifres del període de guerra 1965 – 1973 :
Vietnamites, cambodjans, laosians. 1 per cada 30 persones, mort. 1 per cada 12 persones, ferit. 1 per cada 5 persones refugiat o desaparegut.
Una xifra impossible d’escriure: 2, 3, 4 mil.lions de persones ?
Americans. 500.000 soldats. 58.000 morts. 303.000 ferits.
33.000 desapareguts.

Quan es van reunir les delegacions de tots els països per aquest projecte, George Mizo i el General Trang Van Quang es van conèixer personalment, pero sense saber-ho, ja s’havíen vist abans: El General Trang Van Quang comandava les tropes que vàren matar els companys de Georges Mizo.
Mizo va ser un fervent activista per la pau i en un dels seus escrits puc llegir :
– Els meus pares em van ensenyar que no es pot matar … excepte a la guerra.
– Els meus mestres em van enseyar que no es pot matar … excepte a la guerra.
– La meva esglèsia em van enseyar que no es pot matar ….excepte a la guerra.
– El meu Govern em va ensenyar que no es pot matar …. excepte a la guerra.
I m’han enviat a la guerra a matar, que sí que es pot fer.
Jo us dic a tots, No s’ha de matar MAI, en cap circumstància.

En el poble hi viuen nens i adults amb unes discapacitats terribles per l’insecticida orange i reben la millor assistència mèdica, psicològica i sobretot viuen en un entorn on poden, i els ensenyen, a jugar, estudiar, manualitats, a sobreviure amb dignitat i amb el menys sofriment possible.

El cas de dues germanes, Giang i Huong 19 i 21 anys respectivament, que van viure amb els seus pares al seu poblet; la mare treballant la terra i collint arròs i moniatos, el pare mestre de l’escola de primària i bentornat de la guerra, però quan teníen uns 8 o 9 anys, van començar a trobar-se malament i en mica en mica la paràlisi va aparèixer en els seus cossos, sense que els metges poguéssin fer res; l’efecte de l’herbicida orange va començar a destruir aquests cossos joves de les dues noies. Avui poden ja utilitzar una cadira de rodes, estudíen a l’escola del Poble i la seva salut va millorant gràcies els metges alemanys i vietnamites que ténen cura d’elles.

El Govern dels Estats Units encara avui no ha acceptat que més d’un milió de persones a Viêt Nam, i desconec el nombre de persones a Austràlia, Nova Zelanda, Estats Units, Cambodja, Laos, pateixen greus deficiències i incapacitats gravíssimes per haver estat exposats a l’anomenat ‘agent orange’. Continúen insistint en que no hi ha causa – efecte i no està provat. Vergonyós.

He penjat la fotografia d’ aquestes boniques flors blanques d’uns arbres que crèixen arreu del país, molt a pesar d’aquest monstre de la guerra , i que han anat florint any rere any, com a símbol d’esperança i pau.

La col.laboració entre els veterans de Viêt Nam i els EE.UU. segueix donant els seus fruits i encara avui, poden trobar restes de soldats desapareguts per poder retornar-los a les seves famílies.

Aquest poble simbolitza millor que res la reconciliació i la pau, però no tots els homes i dones de la terra pensen igual i seguim estant envoltats de guerres cruels i inexplicables, i que no podem entendre el per què ?

No perdem l’esperança, però, i pensem que molts Pobles de l’Amistat es poden anar construint en el món.

2 pensaments a “Poble de l’Amistat – No a la Guerra

  1. Diferenciem-nos dels politics: el seu llenguatge, cansi, miserable, es diferent del nostre: ells (els gobernants, el empresaris que gobernen als gobernants) parlen ( en catala, espanyol, txino mandari i, sobre tot en angles) unaltra llengua: el de la guerra, l’etern conflicte que no uneix: separa; que no enriqueix: condemna pobles sencers a la miseria; que no fa creixer res: destrueix; un llenguatje que no es per vida sino que, portat a l’extrem, justifica l’assesinat…

    Aquest Poble de l’Amistat es una llevor d’Esperança.

    Molts petons i molt bon dia.

    Diferenciem-nos dels politics i (no calen pancartes) DIGUEM TOTS JUNTS: NO A LA GUERRA. NO A TOTES LES GUERRES. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *