Hà Nôi – L’Oncle Ho
Després de la meva estada a Sa Pa i com vaig explicar en un altre post, vaig tornar a Hà Nôi on vaig allargar la meva estada uns díes més. Cap visitant d’ aquesta Ciutat no deixa d’anar a veure el mausoleu de Ho Chi Minh – l’Oncle Ho. Jo el vaig veure només de fora i un canvi de guàrdia. Durant els mesos de setembre i octubre és tancat. No sé si hagués entrat. Em va agradar molt més veure la caseta on vivía, que no pas un palau, i sobretot el llac i el jardí. A més en el seu testament va dir explícitament que no volia cap mausoleu ni grans funerals i penso que s’ha de respectar.
Els vietnamites ténen una veritable adoració per l’Oncle Ho i així ho expressen constantment.
Però permeute-me reproduïr les últimes línies del seu testament signat per ell el 15 de maig de 1965, l’original, i que les autoritats van amagar per poder construïr aquest mausoleu i no rebre així les crítiques del poble.
‘Pel que fa a la meva persona, després de la meva mort, no s’han de fer grans funerals per no incórrer en despeses i fer perdre el temps al poble.
Demano que el meu cos sigui incinerat. Espero que la incineració es vagi extenent en el futur, ja que és una pràctica molt bona desde el punt de vista higiènic i això permetrà economisar la terra.
Porteu les meves cendres a dalt d’un pujol. Penso en Tam Dao i Ba Vi. Damunt la meva tomba cal construir una casa petita, senzilla, sòlida i airejada, per poder ser un bon lloc de repòs per els visitants.
S’hauria de planificar una plantada d’arbres. Cada visitant plantarà un arbre com a record. S’hauràn de cuidar tots els arbres plantats. Amb el temps els arbres formaran un bosc
i donaran bellesa al paisatge i serà aprofitat per l’agricultura.
Si la meva mort té lloc abans de la reunificació del país, cal enviar una part de les meves cendres als compatriotes del sud’.
Els funerals van tenir lloc el 9 de setembre de 1969, a Hà Nôi, a les vuit del matí . La gernació, silenciosament i amb un rostre trist, marxa lentament per els diferents carrers de la Ciutat fins el lloc de la cerimònia.
La cerimònia va ser un gran espectacle i emocionant, en el més pur estil demòcrata, però d’una brevetat inusual ( trenta-cinc minuts). Quan es va cantar l’himne al líder, es va poder veure al cap d’estat Pham Van Dong que va començar a plorar. Perdia un company de lluita per la independència del país, un mestre, un pare, un amic. La gent recitava les paraules dels poemes del ”Kiêu”.
L’Oncle Ho llegia el llibre de poemes ” Kiêu” del més gran poeta vietnamita Nguyèn Du ( 1766-1820) en els moments de pau als campaments dels guerrillers.
Aquest és el llibre que tothom a Viêt Nam ha llegit.
El Consell Mundial de la Pau va anomenar a Nguyên Du com un dels grans homes de la cultura mundial.
Així era l’Oncle Ho; en mig de les grans accions militars defensant el seu país, sempre trobava el moment per llegir els poemes del ”Kiêu”.
La fotografia ens mostra la senzillesa de la casa on vivia l’Oncle Ho.