Llibertat religiosa a Viêt Nam
A Viêt Nam hi han quatre grans religions i filosofíes; el budisme, taoisme, confucionisme i cristianisme. Al llarg dels secles els vietnamites van abraçar el budisme que va venir de la Xina, però si avui preguntes a qualsevol vietnamita quina religió profesa, no et diran obertament que són budistes, però sí que segueixen el codi i la filosofia de Confuci, passant per el taoisme i per damunt de tot, el culte absolut per els seus ancestres.
No són gent fundamentalista. El poble respecta les creences.
Si us interessen els temples, pagodes, construccions religioses, Viêt Nam no és el vostre destí. Hi han pocs edificis per veure, però hi ha moltes llegendes per escoltar.
Per admirar aquestes construccions cal anar a Laos, Myanmar, Thailàndia, Cambodja, Índia.
Però aquest país, Viêt Nam on no hi havia llibertat religiosa després de l’any 1975, precisament la setmana passada, el seu President va fer una visita oficial al Vaticà per restablir les relacions diplomàtiques. Crec que un cardenal de Hà Nôi va poder ser elegit Papa …. i hi ha més de dos mil.lions de persones al país que són creients i seguidors del catolicisme. Sobretot al sud del país es poden veure les torres de les esglèsies i a Hà Nôi tenim la catedral de Sant Josep al bell mig de la Ciutat.
Però sí que hi ha una pagoda, si més no, curiosa : Chua Mot Cot – La pagoda d’una sola columna. Va ser construïda l’any 1049 per l’emperador Ly Thai.
L’emperador no tenia fills i va somiar com la deessa de la mercè o misericòrdia tenia en els seus braços un nadó, fill seu, emergent en una fulla de flor de loto d’un petit estany. L’emperador es va casar i va tenir un hereu. Com a gratitud i en honor de la deessa va fer construir la pagoda de fusta en una sola columna de 1.25 de diàmetre i que vol representar la flor de loto, símbol de la puresa, emergent de la tristor de les aigues.
Els francesos no van ser tant espirituals i quan van perdre la guerra, abans de fugir de Hà Nôi van enderrocar i destruir aquesta pagoda.
El Govern va reconstruir-la immediatament després de la reunificació i avui es pot visitar en els jardins de la casa on va viure Ho Chi Minh, tot just entre el mausoleu i el museu.
Un monjo budista quan va fugir del nord al sud durant la guerra amb els francesos, va construír una rèplica d’aquesta pagoda d’una sola columna a Saigon. El aleshores President Diem, catòlic furibund i fundamentalista, li va denegar el permís, però ell va construir-la amb l’ajut del poble. El President Diem fins i tot va fer empresonar els monjos budistes, quan es va assebentar que no van fer cas de les seves ordres. És una majoria de la població la que profesa el budisme, i el President Diem sabia dels problemes que li suposava aquest empresonament, però va ser una persona molt complicada i arran del seu assasinat l’any 1963, els budistes van poder continuar amb la construcció d’aquesta pagoda, que podeu visitar avui també a l’antiga Saigon, avui en dia Ho Chi Minh City. L’anomenen La pagoda de Thu Duc o Nam Thien Nhat Tru. És al districte de de Thu Duc a 15 kms del centre de Saigon
En el meu viatge vaig visitar petits temples i pagodes força interessants, en tots els aspectes, arquitectònic i espiritual.
Llegeixo en un diari aquest matí que la Fundació Rafto de Noruega ha atorgat un premi al lídel del partit Budista Unificat de Viêt Nam Thich Quang Do un premi. El govern vietnamita no ha autoritzat a la delegació noruega per viatjar a Hà Nôi i entregar aquest premi, i el senyor Do no vol anar a Noruega ja que tem que el Govern no el deixi tornar a entrar.
El Govern controla les activitats de les religions, i no vol protagonismes.
Amb la seva entrada al món, aquestes notícies són el contrapunt d’un govern que no ho té fàcil i que vol continuar amb la seva política d’obrir-se al món, però sense perdre els seus orígens.
Un apunt final; aquesta fundació ha atorgat quatre premis anteriorment que posteriorment van rebre el Nobel de la Pau.
No tinc més elements ni coneixements d’aquest país tant llunyà, però jo segueixo insistint; tenen fixa’t un rumb per millorar la vida del país i creuen en les seves arrels.