Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

El mató de Pedralbes i Santa Eulàlia

 

 

 

Avui és Santa Eulàlia. A casa sempre teníem present aquest dia i la mare ens deia que era la veritable Patrona de Barcelona, no la Mercè. A més la germana petita de la mare se’n deia d’Eulàlia, nom complet, cap diminitiu, Laia o Laieta. No sé perquè però sempre hi penso, recordo la meva infantesa. Les visites a la Catedral amb la mare quan m’explicava la història de Santa Eulàlia davant la seva cripta, passar pel carrer de la Baixada de Santa Eulàlia, l’enfadosa reacció de la mare perque no era la Patrona de la Ciutat, i finalment anar al carrer Petritxol a berenar, mató de Pedralbes o un suís amb molta nata i xocolata.

Fotografia: Cripta de Santa Eulàlia. Catedral de Barcelona.

La besàvia de’n S. a començament del secle XX vinguda a Barcelona des de Sant Feliu de Guíxols, la seva primera feina va ser vendre mató de Pedralbes pels carrers de Ciutat. Necessitava treballar. Era vídua, molt jove, amb un fill d’un home no desitjat per la seva família i que mai van acceptar. No tenia més de 22 anys i amb el seu fill V. i carregada amb bosses amb els matons de Pedralbes anunciava la seva venda carrers amunt i avall. Es va convertir en una dona de negocis brillant.

Fotografia: Crema catalana. Granja La Pallaresa. (No he trobat cap fotografia del mató …)

No fa pas gaires anys que vaig descobrir perque aquest mató és diferent. I la resposta és ben senzilla, en comptes de llet utilitzen ametlla i  es serveix en una cassoleta de terrissa amb peu. Hi ha moltes imitacions i receptes diferents, sempre a partir de la recepta mare, el menjar blanc, però el més prestigiós sempre ha estat el de Pedralbes. Avui no el trobem, o potser sí, no ho sé. Hauría d’anar a la Pallaresa del carrer Petritxol o a la Viader del carrer Xuclà.

Fotografia: Carrer Baixada de Santa Eulàlia. Barri Gòtic. Barcelona

Des de l’any 1868 a Barcelona conviuen dues patrones, però l’Eulàlia sempre ha estat en el cor i ànima de la gent del poble, i sempre ha estat trista, eclipsada per la més recent, la Mercè. I de tant en tant el 24 de setembre cau un ruixat, i diuen, expliquen, són les llàgrimes de l’Eulàlia.

L’any 304 l’emperador Dioclecià va ordenar perseguir la fe cristiana que amenaçava el culte a l’Imperi Romà. Una jove cristiana, filla de la Vila de Sarrià, va decidir baixar a Barcino per rebel-lar-se contra les dures repressions que els romans sotmetíen a la comunitat cristiana. Acusada de contradir les disposicions imperials amb insolència, va ser detinguda i condemnada a sofrir tantes tortures com anys tenia, tretze.

Fotografia: 1714 – Defensors de la CIutat amb el penó de Santa Eulàlia.

L’any 1687 li va sortir competència. Tot Catalunya es va veure atacada per una terrible plaga de llagostes i la població de Barcelona, desemparada, es va encomanar a la Mare de Déu de la Mercè. La història d’aquesta advocació es remunta al segle XII, quan una nit d’agost de l’any 1218 la Mare de Déu es va aparèixer en somnis al rei Jaume I i a Sant Pere Nolasc i Sant Ramon de Penyafort, i els va encomanar que fundessin un orde religiós destinat a rescatar els presoners cristians dels sarraïns: els mercedaris. Va ser el Papa Pius IX quan l’any 1868 va ratificar la decisió presa dos-cents anys abans i va passar a ser la patrona oficial de la Ciutat.

Fotografia: Mare de Déu de la Mercè. Patronal Oficial de la Ciutat.

Santa Eulàlia va perdre la vida per la fe cristiana i defensar les seves idees i la Mare de Déu de la Mercè, que va salvar la Ciutat d’una terrible plaga de llagostes en el segle XVII.

Fotografia: Font de Santa Eulàlia. Plaça del Pedró. Raval, Barcelona.

Eulàlia, la santa màrtir, defensora de la fe cristiana, catedral de Barcelona, carrer de la Baixada, berenar al carrer Petritxol, recordar a les Eulàlies, Laies i Laietes que estimo, festes d’hivern, mató de les monges, de Pedralbes. I la meva mare enfadada amb la patrona oficial de la Ciutat i de ben segur que si hagués viscut als segles XVII i XVIII hagués estat davant la Mercè apedregant a les autoritats durant la celebració de la missa fins que es va decidir que ambdues patrones compartissin el títol.

 

 

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.