La Meridiana invisible ? Parlem-ne.
Fa dies que volia escriure el meu petit resum, la meva petita història, de la Meridiana. I un article de la Mercè Ibarz que he llegit avui, m’ha donat el punt precís, l’arrancada. Perque ja podem dir que va ser la Meridiana la protagonista del passat 11S15 i el cop de puny final abans del 27S15. Sí, he llegit articles l’endemà, el diumenge i una miqueta dilluns, però el tsunami de la campanya electoral s’ho ha cruspit tot. Però jo, cada dia, em miro el video resum que va fer l’ANC de la Meridiana. No més de 4 minuts. I l’he enviat a la gent amiga d’arreu del món, Arizona, Austràlia, Viet Nam, Dinamarca. M’han dit que veure el que han vist els fa pensar que sí, que existeix un món millor, i que és possible. Van coneixent cada vegada més el que passa a Catalunya. Com la gent que viu a la Meridiana.
També ells estaran sorpresos de no veure gaires més notícies del que va passar davant de casa seva. I sí, potser alguna cadena de televisió els haurà sorprès, perque el que explicaven i no explicaven no tenia res a veure, amb el que ells havien vist davant de casa, des del seu balcó.
I penso ara amb els partits polìtics i els seus dirigents, i penso que no tots donen la talla. I quan en la seva història han pogut convocar tanta gent per anar a la Meridiana ? Mai. Perque els que hi erem vam ser molts, moltíssims, però un munt ! Des del Tram 01 fins el Tram 135, venint del nord, del sud, de terra endins i de mar enllà. Feia goig veure baixar dels més de dos mil autocars la gent del nostre país que veníen a la capital, a Barcelona, a la Meridiana.
I penso també amb la gent que va estar més d’una hora sota terra, en una estació de metro sense poder pujar al convoi, perque em van dir que semblaven els trens que veuen en els documentals de la Índia. I com la gent de dins el metro anava cantant i cridant in-inde-independència. Suant, apretats, i després en arribar a l’estació, més de mitja hora per poder sortir.
I penso en el moment que el punter gegant va començar a moure’s des del començament fins el final, i com la gent que erem als trams sense megafonia, ens anavem informant persona a persona, que sí, que ja és molt a prop, que és ja al color verd, i el següent és el nostre. I com la gent rebia el punter tal fos la carrossa dels reis mags, amb entusiasme i alegria, perque tots, tots els que erem a la Meridiana, sabem que sí, que podem viure millor, que es pot treballar, estimar, i respirar en un país on tots ens ajudem i que alguns dirigents polìtics que no saben ser-ho, no ho entenen ni volen, que no saben res. I junts construirem el nou país, la República Catalana, amb les seves virtuts i els seus defectes.
I penso en una parella d’ancians, no sabria dir-vos l’edat, agafats de la mà, mudats, ballant la Catalunya té poder, la rumba de’n Peret.
I penso en els que ja no hi són, els que ens han deixat, però que sí que han estat a la Meridiana, perque els hem recordat. I la gent no es torna invisible, si els recordem. I ho fem. Sovint, molt sovint.
Sí, he trobat en falta moltes cròniques de la Meridiana i no estaria de més tornar a reviure-la. Perque els discursos dels polìtics ja no són originals, ja han dit tot el que sabíem i potser alguna cosa més, però tot és igual. Si pensem en la Meridiana, potser que sí que sabrem molt bé a qui votar el 27S15. Jo ho sé, i vosaltres ?
Endavant les atxes. Ho aconseguirem, segur. Bròquil is OVER.