Chào ông Viêt Nam

 

 

 

Avui fa 40 anys el tanc 390 va travessar la porta del palau presidencial de Saigon i la guerra amb els americans va arribar a la fí. A Ho Chi MInh City, l’antiga Saigon, han fet una desfilada molt gran i arreu del país s’ha celebrat la victòria. Demà celebren el dia del treball. Fa 40 anys que la gent viu en pau i hi tenen tot el dret de celebrar la victòria. No només va ser la guerra amb els EE.UU. Aquest poble ja va patir moltes guerres abans. Des del començament del secle passat quan van començar a revoltar-se envers l’esclavatge i la colonització de França. Més de 100 anys de guerres, guerrilles, revolucions, guerra civil, violència, horror, crueltats, dolor. Ara és l’hora de la pau.

Tres històries ben diferents, però que poden reflectir el que va ser la guerra i els seus efectes col.laterals.

Vu Dang Toan, Le Van Phuong, Ngo Sy Nguyen, Nguyen Van Tap. Són els quatre soldats vietnamites, que van entrar per la porta del palau presidencial. Viuen en l’anonimat, però ara menys, perque l’any 1995 la fotògraf de guerra francesa Françoise Demulder va tornar a Viêt Nam amb l’original de la seva fotografia feta en el moment precís, quan el tanc 390 va ser el primer en travessar la porta. Sempre s’havia confirmat que el primer tanc va ser soviètic, i així ho van proclamar la USSR per demostrar al món el seu poder millitar que va esclafar els americans.

 

Tots quatre es van retirar de l’exèrcit allà pels anys 1982 – 1985 i viuen tranquil.lament a casa seva, amb una paga de no més de 260 US$ al mes. Els seus veïns es van sorprendre de saber que havíen estat ells qui van entrar els primers per la porta, complint les ordres d’arrestar el gabinet del govern de Duong Van MInh, el president de Vietnam del Sud. No hem volgut mai fer-nos els herois, i no vam dir res. Vam lluitar amb els nostres cors i ànima, per la gent del sud, per la reunificació del nostre país.

Tots quatre han estat presents a la desfilada d’avui a Saigon. Nguyen Van Tap, de 65 anys, el conductor del tanc 390, retirat de l’exèrcit un any després de la caiguda de Saigon, treballa com a pagès i fa de pintor en una petita empresa. Sóc feliç, i vaig tenir molta sort, si miro al meu voltant i veig a tots els meus companys que van morir durnt la guerra. No tenim cap rencor amb ningú. Hem passat pàgina. Tots som persones que van lluitar per els seus ideals.

Viet Than Nguyen. Professor Associat de la Universitat del Sud de California. El professor Viet Than Nguyen escriu ‘La nostra guerra del Vietnam no ha acabat mai’ :  

Pels americans és la guerra del Vietnam, pels vietnamites és la guerra dels americans. I de fet aquests dos noms no són correctes, perque hi va haver guerra a Laos i Cambodja, un fet que tant americans com viertnamites obvíen massa sovint. Però per nosaltres, els refugiats, els civils, és simplement ‘la guerra’, que ens va dur tanta violència, tristor, dolor, pobresa, fam,  i va canviar les nostres vifdes per sempre més. Els american tendeixen a parlar dels homes que van lluitar ”allà’, però mai han escoltat les històries dels milions de vietnamites que van fugir i molts, moltíssims, van arribar als EE.UU. com immigrants. Jo tenia 4 anys, i en arribar a California, els meus pares em van deixar amb una família d’acollida fins que ells poguéssin treballar. Recordo unes cases tristes, una gent amable però sense coneixement del què passava. Jo parlava en vietnamita, anava a una escola vietnamita, menjava vietnamita, escoltava històries tristes. Els pares i tota la gent que vaig conèixer van perdres cases, familiars, patíen enfermetats, van deixar el seu país, i van perdre la pau interior. Quan rebíem cartes i fotografíes enviades per correu postal, tot eren notícies doloroses, desesperació, gana. Germans, pares, mares que s’havien quedat al nord del país.

Els pares no van veure mai més als meus avis, ni als germans i com si estiguéssin assenyalats per la violència, van patir un atracament i van quedar ferits greus de bala. Tenia 10 anys, i no vaig plorar. No vaig tornar a Vietnam fins 27 anys després. No volia anar-hi, com la majoria de vietnamites. Ens veiem, parlàvem, però per a mí eren com estranys i íntims a la vegada. Vaig decidir arraconar una llengua, una cultura, un país i ser només ciutadà d’un sol país. Com sempre escoltava la llengua anglesa al meu voltant, vaig decidir-me per aquesta llengua i cultura. Vaig aprendre a entendre com els americans ens han vist als vietnamites, i no sempre ha estat agradable ni just. Aquest 40è aniversari reflecteix moltes històries de la nostra guerra. Alguns poden veure com els meus pares han prosperat com a refugiats, el meu germà és advocat, jo sóc professor i escriptor. Però la història de la meva família és una història de morts, de pèrdues, de dolor, i vivim als EE.UU perque aquest país va decidir fer la guerra al Viêt Nam on van morir més de tres milions de persones ( sense comptar els morts a Laos i Cambodja ). Podem discutir els motius, tots, del perquè d’aquesta guerra, però en definitiva la guerra va començar i es va acabar, amb el vist-i-plau de la indústria de la guerra i amb l’arriba de milers i milers de refugiats, afamats, amb la por al cos.  Explicar les històries, llegir i conversar és important, per no oblidar com la indústria de guerra prefereix enriquir-se que escoltar i llegir històries de milions de persones.

Huong Ly. Periodista de la BBC.  Quan tan sols tenia 16 mesos de vida, la seva mare Duong Thi Xuan Quy va marxar a la guerra. Va ser la primera periodista dona d’una guerra on van morir més de tres milions de persones. Ella no va tornar a casa. Va desapareixer en una emboscada dels soldats aliats de Corea del Sud un dia de primavera de l’any 1969. Un dels seus companys, fet presoner, va guardar el diari que va escriure la seva mare i li va donar a Huong Ly quan ja tenia més de vint anys. Va ser tota una revelació. La majoria dels escrits feien referència a ella. El seu pare soldat del Vietcong va poder tornar viu quan va acabar la guerra. Vivien a Hanoi. Van marxar al sud perque els van dir que podríen treballar i no passaríen tanta gana. Hi tenien família. Quan hi van arribar la gran majoria havia marxat als EE.UU. fugint, per por a represàlies i l’oncle i dos cosins van ser morts per els soldats del Vietcong.

 

Huong Ly ha estat cercant les restes de la seva mare per Danang. Malgrat els ajuts d’associacions d’excombatents i del govern, les seves restes no s’han pogut trobar mai, com les de milers i milers de soldats, vietnamites i americans.

Va decidir seguir les passes de la seva mare i avui és periodista, corresponsal de guerra, de la BBC.

En el meu bloc he publicat diferents apuntaments de la guerra i els més colpidors són els que són dins la categoria Viet Nam – Agent Orange Dioxina. Avui encara hi ha naixements d’infants amb malformacions per culpa de les armes químiques que els americans van decidir llençar. Els més d’un milió d’afectats vietnamites encara esperen ser recompensats per els Tribunals per aquesta massacre.

He tornat de Viet Nam el propassat 5 de març després d’una estada de sis setmanes. Malgrat les mancances, una democràcia molt particular, un sistema de govern comunista ‘a la vietnamita’, una nova colonització comercial, més moderna, ells i elles, la majoria que no van viure la guerra, volen viure en pau i defensaran aquesta pau i el seu país fins on calgui. Se’n sortiran, estic segura.

Em ve de gust acabar aquest apuntament amb una fotografia feta en un poble al noroest de Hanoi, on la família d’en Binh em va convidar a la matança del porc per preparar les menges del Nou Any. I vam menjar plegats el primer àpat. Quatre generacions i una estrangera. El passat queda molt lluny, o no tant, només són 40 anys.