Chào ông Viêt Nam

Quan sóc a Viêt Nam no puc deixar de pensar en les guerres que han patit aquest poble al llarg de secles i secles, defensant el su país contra colonitzadors d’arreu.
Quan sóc en una muntanya, o a la badia de Ha Long, o a Hoi An, o al barri vell de Hà Nôi, m’imagino la tragèdia. I miro al meu voltant i veig gent jove i gran somrient, veig flors i arbres, camps d’arròs, escoles, museus, comerç, indústria, art ….. placidesa. Des de fa poc, any 1975, gaudeixen de pau.Avui 7 de maig de 1954 – Dien Bien Phu, nordoest de Viêt Nam: Les últimes setmanes de setge i batalles van ser esgotadores, terribles. El terra era un fangar després dels forts monsons, i els soldats francesos enfonsats en les seves posicions recordaven la batalla de Verdun l’any 1916. Després de 56 díes de setge, l’exèrcit francès va rendir-se davant les tropes vietnamites. 1,142 morts, 1,606 desapareguts, 4.500 ferits. Van morir 22,000 vietnamites.
Enguany es celebren altres aniversaris, com els 100 anys de la Primera Guerra Mundial o el 70è aniversari del dia D, i aquesta batalla i desfeta de l’exèrcit colonitzador francès passa desapercebuda, volguda ? potser sí. Fa 60 anys, i en la història de les descolonitzacions, aquesta va ser la primera vegada que un exèrcit europeu va ser destrossat en una batalla desigual entre el poder, el més fort i el poble colonitzat. Va ser la fí de l’imperi francès a l’Indoxina, i no és casualitat ni coincidència que va ser la inspiració d’altres desfetes anti-colonials de França com el començament de la batalla d’Algèria unes setmanes després.

Voleu dues bombes atòmiques ? Aquestes van ser les paraules que un diplomàtic francès recorda haver escoltat del Secretari d’Estat dels EE.UU Foster Dulles fetes al Ministres d’Afers Exteriors de França Georges Bidault el mes d’abril de 1954. Podem pensar que aquesta oferta del tot extraordinària va ser feta en el context de la situació de perdedors de l’exèrcit francès davant les tropes nacionalistes de Ho Chi Minh a Dien Bien Phu.

Aquesta guerra ha estat mig oblidada davant l’altra guerra amb els americans que va començar sis anys després, l’any 1960. Durant 8 anys, 1946 i 1954, França va intentar mantenir el seu imperi al sudest asiàtic. El poder comunista xinès era allà, i aquesta guerra va ser el rerafons de la guerra freda. Els xinesos ajudant als vietnamites amb armes i avituallaments, els americans amb logística als francesos.
Van ser els francesos qui lluitaven, no els americans. Més de 55.000 soldats eren a VietNam.

EEUU volíen involucrar el Regne Unit, però Churchill s’hi va negar. Richard Nixon, l’Admiral Radford i Foster Dulles eren els valedors de combatre el comunisme. La obsessió de Foster Dulles era manifesta, i la seva ‘oferta’ d’utilitzar bombes atòmiques esfereidora. El President Eisenhower va ser més caut, i només va fer una roda de premsa el mes d’abril de 1954, on va proclamar aquella teoría infame de ”l’efecte dominó’ per arrasar el comunisme. Va ser el dia 3 d’abril de 1954 quan els EEUU van confirmar  el ‘no anem a la guerra’ i van deixar a Fança a la seva sort.

Foster Dulles va fer la pregunta sense autorització del Congrés, vaja una proposta personal. De fet no va ser una oferta, més aviat una sugerència. Unes bombes nuclears i el conflicte hagués quedat resolt. El Ministre francès Georges Bidault no ho va tenir en compte, bàsicament per que si bé les armes nuclears haguéssin eliminat les tropes vietnamites, també hagués desaparegut la guarnició francesa.

França no va creure mai que els vietnamites poguéssin guanyar, mai. Eren els ‘seus colonitzats’ anamites, esclaus; faire le canard quan els veuen ajupits en un parc, al carrer, davant de casa seva. El poble vietnamita, dones, nens, homes, vells, soldats, van transportar els canons i les armes per camins de muntanya, fins rodejar les tropes franceses. Va ser una batalla d’estratègia sublim i França va perdre.

Només volia recordar aquest dia de fa 60 anys. Els vietnamites van haver de patir encara més guerres, la més llarga, contra els americans, des de 1960 fins el 30 d’abril de 1975. Avui viuen en pau i el seu progrés com a país i com a poble és més que evident.

Fotografia: Dien Bien Phu – Presoners de l’exèrcit francès en mans dels vietnamites.
Arxiu: Mapa de la Guerra d’Indoxina de 1950 – 1952.