Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Diari de viatge: Matsuo Bashô

Publicat el 27 d'abril de 2013 per rginer
Viatgera com sóc, sempre tinc entre les mans un llibre de viatges. 
L’estret camí de l’interior / Matsuo Bashô. Traducció de Jordi Mas López. Edicions de 1984, s.l.
Obra guardonada amb el Premi Vidal Alcover de Traducció 2009, atorgat per l’Ajuntament de Tarragona i Òmnium Cultural de Tarragona. 

Matsuo Bashô (el nom real del qual era Matsuo Kinkasu) va nèixer el 1644 a la ciutat d’Ueno, província d’Iga, en una modesta família de samurais que servia el senyor local del clan Tôdô. Morí l’any 1694 a Osaka. Fou enterrat al temple de Gichuûji, a la zona del llac Biwa que tant estimà els seus darrers anys.

— Passatges com l’inicial, que expressa l’esperit amb què Bashô emprèn el viatge, o les descripcions de Matsushima, Hiraizumi o Kisakata, formen part de qualsevol antologia de prosa japonesa clàssica. Així mateix tots els haikus que s’hi inclouen són d’una qualitat excepcional, cosa que no sempre havia estat el cas dels diaris de viatge anteriors del mateix autor.

És el que ens descriu l’autor de la traducció d’aquesta petita joia literària, el professor Jordi Mas López. 

Vaig decidir fer una lectura pausada, sense presses, d’aquest diari de viatge. I avui llegint la pàgina 96, em vé de gust compartir amb vosaltres un passatge i un poema del monjo Saigyô (1118-1190), poeta  per qui sentia en Matsuo Bashô una grandíssima admiració i que és citat diverses vegades al llarg del text del seu diari de viatge.

— Els pins de Shiogoshi

— A la frontera amb Echizen vaig creuar la boca de mar de Yoshizaki en una barca de perxa per visitar els pins de Shiogoshi:

                     Du la tempesta
                     tota la nit les ones
                     cap a la costa,
                     i els pins de Shiogoshi
                     regalimen de lluna.
                                                          Saigyô

—  Aquest poema sol esgota totes les vistes de l’indret; afegir-hi qualsevol altre mot serviria de tan poc com tenir un sisè dit a la mà.

Cercant per la xarxa he trobat la fotografia de la Badia de Kisakata. Crec que no és gaire lluny dels pins de Shiogoshi i en el diari de viatge, llegeixo un parell de haikus de Matsuo Bashô (pàgina 83 ):

— La badia de Kisakata fa una llegua tant d’ample com de llarg. Recorda la de Matsushima, però alhora és diferent. Matsushima té l’aire d’estar somrient, mentre Kisakata sembla apesarada. A la calma, s’hi suma una tristesa com d’esperit turmentat.

— A Kisakata,
   Xi Shi, dormint: mimosa
   sota la pluja …

— A Shiogoshi,
   peus en remull, les grues:
   frescor marina.

Suposo que l’aire malenconiós d’aquest dissabte gris m’ha empès a escriure aquest apunt, perque llegint plàcidament aquest llibre l’estat d’ànim es converteix ràpidament en goig i plaer i la pluja forma part del paisatge, sense més.



 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.