Birmània/Myanmar: Un estat, encara no una nació

Reflexions que he anat madurant després de llegir articles, dels meus viatges i experiències, de parlar amb diferents persones, i sobre tot d’un article publicat per el professor associat en econònomiques David Dapice, Tufts University. Tot des de la distància i sempre amb reserves.

El camí que han començat els diferents pobles de l’Estat de Birmània/Myanmar cap a la democràcia és llarg, molt llarg, difícil, molt difícil, però ja estan fent camí i no s’hi val tornar enrere.
Des de fa molts mesos tot va molt de pressa, i també molt lent, massa lent. Sí, ha quedat clar que hi han dues persones que lideren aquest camí, Daw Aung San Suu Kyi, líder del partit majoritari de l’oposició, la NLD i el President Thein Sein, antic militar i que lidera una fracció molt important dels militars que sí volen la democràcia davant una altra fracció que volen continuar amb els mateixos privilegis governant de manera dictatorial.

Birmània/Myanmar ha viscut períodes molt durs i revoltats en els últims cent anys. I des de l’any 1962 amb el règim militar, aquest país ha arribat en pocs anys a ser considerat dels més pobres del món. Des de la manca d’electricitat, passant per la salut i higiene, educació, infraestructures, sempre trobes el seu nom en tots els llistats dels països menys desenvolupats del món, dels més pobres, passant ja del límit establert, cap respecte per els drets humans, sense estructures judicials, sense llibertat d’expresió, ni llibertats individuals. Tot molt trist, molt. Les converses de pau entre el Govern i els Kachin encara no han arribat a cap acord i els conflictes violents a les fronteres encara hi són presents. Milers de desplaçats i molta violència, que contrasta amb la pau que es pot viure en tots els territoris on els viatgers i turistes poden circular lliurement pel país i admirar la seva bellesa i la bonhomia de la gent del país.

I des del mes de maig a l’estat d’Arrakan (Rakhine), budistes i mulsumans s’enfronten violentament i tot just aquesta setmana han tornat les agressions amb més de 110 morts i més de 800 habitatges cremats. El Govern ha reconegut aquesta destrucció i enviarà més forces de l’exèrcit a la zona (és la solució ?). El conflicte va esclatar el mes de maig i malgrat el toc de queda, el Govern no ha estat capaç d’apaivagar aquests enfrontaments. Bangla Desh, el país veí també té molt a dir en aquest conflicte.

Les fronteres d’avui han estat sempre les mateixes ? No. Diferents regnes, imperis, nacions. Aquest Estat de Birmània/Myanmar va ser una de les moltes males ressolucions dels colonitzadors-vencedors en les invasions del secle XIX a l’Àsia. El Regne Unit es va quedar amb la joia de la Corona, Índia i l’actual Pakistan, i els regnes  i nacions de l’actual Birmània. França  es va quedar amb Laos, Cambodja i Viêt Nam. 
Després de perdre les colònies, la història ja ens ha explicat prou bé el què va passar en tots aquests països.

De com i de quina manera podran sortir-se’n, no ho sé. Sí que existeix un intent real i il.lusionant per part del President Thein Sein i alguns dels seus ministres, del President del Parlament i sobretot per part de Daw Aung San Suu Kyi de fer camí i tirar endavant el projecte de construir una nació lliure i democràtica. Quan parles amb la gent, creuen en un estat federal, on les diferents nacions puguin ser independents.

Fora ruta, la realitat és que només una quarta part de la població (58.000.000 persones) tenen accés a l’electricitat. El sistema de transport és entre 5 i 10 vegades menys eficient que a Tailàndia, i els ports són vells i antiquats. I no parlem dels crèdits bancaris, inexistents. Els agricultors (80% de la població) no poden mai obtenir un crèdit i si l’aconsegueixen han de pagar com a mínim un 10% d’interessos o més. El canvi de divises, 800 kyats per 1 USD és inassumible, i fa que els salaris siguin baixos i els joves hagin de marxar fora del país a trobar feina més ben pagada. Probablement podríem comptar entre 4 a 6 milions de ciutadans de Birmània/Myanmar que viuen fora del país, i més de 350.000 refugiats malvivint en camps a la frontera de Tailàndia. La població activa no arriba als 30 milions. El panorama és negre. A més no hi ha transparència de cap mena i tot va lent, molt lent. 

És francament molt difícil transformar la economia de països com Birmània/Myanmar, per sota ja del límit de la pobresa, i a més en un estat on hi conviuen més de 130 ètnies i molta riquesa en recursos naturals, així, de sobte. El control del govern és total i absolut i els guanys que obtenen dels recursos naturals del país, que són moltíssims, la política democràtica esdevé un somni.
Però, el camí s’ha posat en marxa i ja no poden aturar-se, si volen sortir de la pobresa. Si aquests moviments per la democràcia cauen, probablement Birmània/Myanmar no tindrà cap altra oportunitat d’un futur democràtic fins la propera generació.
Molts estudiosos i organitzacions internacionals saben molt bé que en tots els documents i informes no apareix el que voldríen llegir, del què passa realment. En una investigacíó de no fa gaires setmanes feta per les Nacions Unides de l’índex de la pobresa, s’ha constatat que la baixa producció d’aliments per càpita no quadra amb una despesa importantíssima en comprar aliments. És un clar exemple, que ens indica que el poble gasta els pocs diners que té en alimentació per poder sobreviure, és la seva prioritat.

Penso i crec que el primer que hauríen de fer és sentar-se tots els representants dels diferents grups ètnics  i promoure un acord, com el que va aconseguir el General Aung San, pare de Daw Aung San Suu Kyi, el 12 de febrer de 1947, conegut com ‘La Conferència de Paunglong’.  Les nacions que formen part d’aquest Estat, necessiten ser lliures i desenvolupar les seves estructures polítiques de manera independent. Aquestes nacions van estar d’acord en conformar entre tots el nou Estat de l’Unió Democràtica de Birmània. El sentit centralista i militar no és la solució, i així s’ha demostrat. Els Kachin, els Karen, els Rakhine, els Shan, els Mon, com les ètnies més importants del país han de ser considerats estats independents dins una nació, veure’s integrats. No han estat mai cómodes sota el règim militar ni tampoc sota el paraigua dels Bamar, l’ètnia dominant. Els enfrontaments militars han estat i són constants.
Descentralitzar per unificar la nació i construir les estructures necessàries. Els guanys dels recursos naturals hauríen de ser repartits de forma equitativa entre les diferents nacions i territoris. Promoure la pau i la fí de la violència. Fer aquest nou Estat, en aquest cas podria ser federal, podría ser una solució.

Arribar a convertir un estat en una nació hauria de ser discutit al Parlament i una prioritat de programa en les noves eleccions generals de 2015. No pot ser un desig individual, personalista. Daw Aung San Suu Kyi en el seu últim viatge per els EE.UU. va manifestar, i ho fa de manera constant encoratjant la seva gent:
El poble ha d’aprendre que la llibertat i la responsabilitat són les dues cares de la mateixa moneda. Necessiten temps i ajuda de l’exterior, però no per tornar a ser colonitzats per poders aliens al seu país. Ajut sí, però espoliar no.

Infraestructures, educació, salut pública, finances, justícia  i sobretot transparència, és una necessitat. La gent, el poble, ha de saber on van els bilions anuals de la venda de jade i pedres precioses, qui les compra i on van els beneficis. 

M’agrada aquesta frase que he llegit : És hora de llençar-se a la piscina, malgrat l’aigua estigui encara bruta. 

Birmània/Myanmar és un Estat, encara no és una Nació. Ells i elles tenen la paraula, la responsabilitat de convertir aquest Estat en una unió de nacions, sense influències. És un canvi ja irreversible i el poble lluitarà com ho ha fet altres vegades, des de baix, com ja ho van fer el 08.08.88 o el setembre de 2007. Estan perdent la por. El camí és rocallós, molt. I en contra del que pensen molts especialistes i estudiosos, jo crec que la prioritat, el punt de partida, ha de ser una conferència amb totes les nacions que conformen aquest Estat i garantir-ne les seves llibertats.

Fotografia: Buda d’or trobat a Mrauk U, estat de Arrakan/Rakhine. Sense confirmació de data, podria ser del secle XV o XVI. Aeroport de Sittwe. Setembre 2011. RG. 

4 pensaments a “Birmània/Myanmar: Un estat, encara no una nació

  1. No sabia res sobre el conflicte aquest d’Arrakan fins que vaig veure ahir les noticies. Em va sorprendre que diguessin que era un “rebrot” de la violència i ara veig que dius que la cosa ve des del maig.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *