Chào ông Viêt Nam

Avui divendres Daw Aung San Suu Kyi i els seus acompanyants ( ”la meva oficina consisteix amb una assistent personal i dos diputats joves del Parlament del meu país”) tornaran a Birmània/Myanmar. Ha estat un viatge exitós, necessari. La seva estada a Paris ha estat més discreta que en els altres països, però no menys important. Ha coincidit amb tots aquests embolics econòmics de l’Euro, Bons europeus, països rescatats, problemes greus que tenim a Europa i que a Birmània no en saben res. Els seus problemes són molt més greus i ja fa més de tres dècades que els arrosseguen. 

No han faltat les entrevistes, les adulacions, fer-se les fotografíes, trobada amb els birmans residents a França, sopars amb convidats especials. François Hollande, Laurent Fabius, Bertrand Delanoe, Nicholas Sarkozy, President de l’Assemblea Nacional, Simone Veil, Stéphane Hessel, Alain Delon. Entrevistes a la TF1. Un debat amb els estudiants de la Sorbonne on ha gaudit de la presència dels joves i ha pogut intercanviar idees i explicar la mancança d’eines i de drets que tenen els joves al seu país.
I ha tingut temps per visitar el Musée d’Orsay i el Museu del Louvre.
Aquesta estada a Paris es va organitzar a última hora perque no tenia previst anar-hi. Però a França al llarg dels anys han estat defensant la seva llibertat amb molta força i han tingut protagonisme, però a la vegada han mantingut els lligams amb la Junta Militar per part de l’empresa TOTAL, malgrat el boicot comercial.

Daw Aung San Suu Kyi ha tingut tres vides anteriors i avui comença la quarta.
La primera, el dia del seu naixement, l’assassinat del seu pare el General Aung San, heroi del seu país, el que va aconseguir la independència, quan tenia només dos anys; viure a l’Índia on la seva mare era Ambaixadora, educada en la més estricta tradició budista, combinant budisme i democràcia. Temporada llarga al Japó.

La segona, l’any 1964 quan va ser a Oxford. Estudiant. Es casa amb Michael Aris. Té dos fills. Vida plàcida d’estudiant, d’Universitat, mare de família, entorn anglès, els colonitzadors del seu país. Viatges a Butan, Tíbet, New York.

La tercera, primavera de l’any 1988 quan una trucada de telèfon de Yangon a Oxford li demanen de tornar a Birmània/Myanmar per cuidar la seva mare ja molt malalta. Deixa casa seva, els seus dos fills, petits encara, i el seu home.
Revolta del 8.8.1988 i la gent li demana que encapçali un grup polític la NLD (National League for Democracy) per tornar a la democràcia i lluitar contra la dictadura. Eleccions que guanya per majoria absoluta, no acceptades per la Junta Militar i comencen els seus empresonaments a la casa familiar de la 54 University Road. Solitud, silencis, humiliacions, crítiques, acusacions, manca de llibertats, lluita pacífica per retornar la llibertat i la democràcia al seu país, defensa dels drets humans. Premi Nobel per la Pau, Premi Amnistia Internacional, Premi Sakharov, Premi Internacional Catalunya i tants i tants d’altres.

La quarta vida, embrionària,  10 de novembre 2010 quan va ser alliberada, i definitiva després d’aquest viatge a Europa. És ja la prova definitiva que sí, que té uns anys per davant claus per l’esdevenir del seu país. Un país en l’absoluta ruina, problemes ètnics, enfrontaments, més de 130 ètnies diferents, educació zero, treball res de res, sanitat de cap mena, infraestructures per fer, recursos naturals importantíssims, i uns militars que s’han acostumat a viure bé, com a ‘reis’, amb privilegis i riquesa, i uns països estrangers que s’han acostumat a extreure tot el que poden per els seus propis beneficis.

Ara és quan es veurà aquesta diferència  entre ‘la ètica de la consciència’ i que es pugui transformar en ‘la ètica de la responsabilitat’. Nelson Mandela i Vaclav Havel ja ho van patir. Daw Aung San Suu Kyi és diputada i el seu partit només té 44 escons davant quasi 600 dels militars de fet i militars convertits en civils. El temps, que ha de mesurar bé, aquest temps que ella ha tingut al llarg de 24 anys en arrest domiliari la majoria dels anys, i que ara ha de poder canviar en reunions de 30 minuts o fets de 30 segons. Tot està per fer i tot és possible.

Ja hi haurà temps per veure si efectivament els canvis han arribat i continuaran a Birmània/Myanmar, i temps per fer crítiques, de discutir, de negociar, de conversar. Penso que se l’hi ha de donar la oportunitat de viure aquesta quarta vida.

M’han dit que a Yangon/Rangoon la gent s’està mobilitzant per fer la rebuda més gran que recorden al país a una persona i que ja comencen a cercar lloc al costat de la carretera que va de l’aeroport a casa seva. Bona part dels militars són contraris a ella, és la seva enemiga natural des de fa mols anys, però hi ha una altra part de militars que volen obrir finestres i són conscients que només ella al capdavant, el país podrà tornar a ser vist amb bons ulls al món i rebre l’ajut necessari perque el poble tingui una vida millor. No han pogut trobar una ambaixadora millor, i ho saben. El poble és al seu costat, des de sempre. Ha estat, és i serà la seva esperança. I els militars això també ho saben, i els països veïns també (Índia, Xina, Tailàndia, Bangla Desh).
Aquesta vegada sí que tornarà al seu país. No li posaran cap barrera. Tornarà a la 54 University Road, casa seva, la de la família i que necessita urgentment ser reparada i una rehabilitació com cal.

Bon viatge de tornada a Birmània/Myanmar.

Fotografia: Admirant un quadre de Van Gogh al Musée d’Orsay.  Getty Images. 
Quantes vegades haurà somniat aquest moment ? Perque davant de tanta bellesa, els sentiments i la lluita s’enforteixen.

Arxiu: Trobada a Paris. Laurent Fabius, Ministres d’Afers Estrangers, Stéphane Hessel, Simone Veil, Alain Delon.

Arxiu: La liberté guidant le peuple. Davant del famós quadre d’Eugène Delacroix.