Chào ông Viêt Nam

Vaig tornar de Birmània preocupada. Dos anys després el país s’ha empobrit encara més.
Aviat ferà un any de les eleccions del mes de novembre de 2010. Unes eleccions enganyoses i corruptes. No es va deixar entrar a cap organització mundial ni observadors. Daw Aung San Suu Kyi va tornar a ser lliure després de més de 19 anys empresonada, una vegada es van conèixer els resultats. Ella mateixa va manifestar que les eleccions van ser un insult a la democràcia i per aquest motiu no es va presentar el seu partit la NLD.

La Junta Militar es va treure del barret una llei que el partit que no participés en les eleccions seria considerat il.legal.
Ha passat un any i totes les promeses fetes per el nou President Thein Sein no s’han complert, bé, alguna picada d’ullet.

Volen presidir l’Associació de les Nacions del Sudest Asiàtic ( ASEAN) i per això es veuen obligats a fer gestos ‘democràtics’, com per exemple, deixar en llibertat a 200 presoners polítics, entrevistar-se amb Daw Aung San Suu Kyi, tornar a legalitzar el partit de la NLD, escoltar les protestes del poble i parar les obres del pantà de Miyitkyina que vol construir la Xina a la capçalera del riu Irrawaddy.

Aung San Suu Kyi ha comparat les seves entrevistes amb el Govern (tres en total ) un pas com el que va fer Sudafrica l’any 1990 per abolir l’apartheid. També va manifestar que ha vist en el President Thein Sein un home honest, amable i sincer, i amb ganes de canviar el benestar del poble.
Però tot va molt a poc a poc, lentament, i per exemple aquest Govern no va fer un gest significatiu com és deixar lliures a persones significatives en les diferents revoltes, com són Min Ko Naing, Ko Ko Gyi i Min Zaya de las generació del 88 (revolta del 8.8.1988), o líders ètnics com Khun Htun Oo o Ashin Gambira veritable líder de la revolta dels monjos l’any 2007. Aung San Suu Kyi no considerarà mai una reconciliació, mentre els quasi 1.900 presoners polítics continuïin empresonats.
Encara és més que perillós les ofensives que ha dut a terme aquest govern en contra les guerrilles ètniques de les fronteres i que lluiten des de fa més de 60 anys. Es neguen a dialogar i els desplaçaments i els morts dels Karen, Kayin, Kachin, Mon, Shan, no s’aturen.
Continúen fent ús de les mines anti-persones i continúen omplint els camps de refugiats de la frontera amb Tailàndia. Més de 400.000 persones.

La pressa no és només per el Govern. El poble també vol que Aung San Suu Kyi torni a refer el partit de la NLD. És un fet, i que jo mateixa vaig copsar al llarg del meu viatge al país el propassat setembre, que la gent, el poble, totes les ètnies, consideren Aung San Suu Kyi la persona per liderar el canvi, per defensar el poble, per la reconciliació. No hi ha dubtes.

Però el tempo dels birmans és lent, però segur, sense grans moviments.
No creuen que aquest Govern s’obri pas i transformi el país en una democràcia. Quan fan promeses, la gent no s’ho creu, conviuen amb la pobresa, la manca de llibertats, les mentides, la corrupció i les hipocresíes dels països occidentals i asiàtics. Volen veure un gest clar i sincer del govern, com també volen que comencin a dialogar amb els diferents grups ètnics i els grups de l’oposició democràtica.

I no crec que tinguin molta més paciència ni vulguin esperar ni allargar aquest tempo. Alguna cosa ha de passar, i aquesta escletxa d’optimisme que es veu avui, no pot tornar a convertir-se en un decensís i frustració. 
Vaig marxar de Birmània preocupada i trista. És utòpic pensar que abans que s’acabi l’any l’escletxa de la llibertat i la democràcia es converteixi en un gran portal ?


La fotografia feta un vespre del mes de setembre a Yangon/Rangoon. És Shwedagon el temple budista més impresionant que he conegut mai.