El roseret de Cura

Un diumenge lluminós vaig ser a dalt del Puig de Randa, a Mallorca. Era la meva primera vegada. Molta gent era a dalt del cim, vora l’hostatgeria, per passar el diumenge i menjar plegats mentre la mar Mediterrània i l’illa de Mallorca els guiava. Un cel blau i mig amagat entre uns núvols gruixuts, intensos, blancs com el cotó fluix. Un aire net.

El Pla de Mallorca el tenia a tocar, i la badia d’Alcúdia, i el cap Ferrutx, i Can Picafort, i Algaïda, i Muro i el Cap Formentor. Cabrera era davant meu. Passejant per dalt del Puig de Randa podia veure la mar, cap dubte que era en una illa. Només la Serra de Tramuntana m’impedia veure la mar del nord de l’illa. Un espectacle de com de bella és la natura i la nostra terra mediterrània.

Na V. i en J. em van anar explicant detall per detall, però em volíen sorprendre perque pogués llegir un poema bellíssim ‘El roseret de Cura’ de na Maria Antònia Salvà. Va ser un moment emocionant, la poesia sempre t’emociona, et fa treure tots els teus sentits, et fa veure la realitat, trobes conhort en llegir un poema.

El dinar esplèndid; porcella i frit. Després una passejada i tornar a contemplar el paisatge, les flors, respirar.

Em sento arrossegada en un altre món quan passejo o vaig en cotxe per aquests camins de l’interior de l’illa entre trossos, camps d’ametllers, oliveres, garrofers, entre uns bancals de pedra tan ben fets. 

El diumenge va tenir un final esplèndid, la posta de sol, al terme municipal de Llucmajor. Un raconet de l’illa silenciós, plàcid, per no dir res, per recordar en silenci, per viure aquests moments màgics que t’ofereix la vida.

Fotografia del monolit on es pot llegir el poema ‘El roseret de Cura’ .

Arxiu: Vista panoràmica del Pla de Mallorca, badia d’Alcúdia i el Cap de Formentor al fons. Posta de sol, costa mediterrània, terme municipal de Llucmajor, Mallorca.

2 pensaments a “El roseret de Cura

  1. Estimada roseret de tot l’any. Bells records, ànima d’ocell per uns moments, i de mar, roseret i margalides, damunt del cel blau, la pau i els braços dels molins… Que bo és fer feliç als amics… i a les amigues. El millor que tenim et donàrem, la vida senzilla de cada dia i el paisatge… un plaer, una abraçada llarga a l’hora de partir i un lligam que s’estreny

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *