Haiti II

La situació en que es troba Haiti és de caos i crec sincerament, i em fa mal dir-ho, del final d’un país desgraciat. El meu dolor i tristor i poquíssima fe en l’ésser humà per el que està passant i la poca responsabilitat existent per part de tots aquests països anomenats d’èlit que no ténen la capacitat logistica per redreçar tanta desgràcia i crueltat.
Però … m’he endinsat una mica a llegir la història de Haiti i potser la gent podría entendre com s’ha arribat a una situació tan i tan miserable.
420.000 haitians viuen legalment als EE.UU. Entre uns 30.000 i 125.000 també hi viuen, però il.legalment. 
EE.UU. va declarar la seva independència de la Gran Bretanya l’any 1776. El primer país del continent americà. Haiti va declarar la seva independència l’any 1804, el segon país.
Però amb una clara diferència … Els EE.UU., la població blanca, lluitant per no continuar pagant els impostos als europeus colonitzadors, i Haití va ser un esclau  negre, Toussaint Louverture qui va dirigir la lluita per la independència contra el francès.
L’ existència d’una nació lliure, sense esclaus africans, podría esdevenir una inspiració per tots els esclaus del sud dels EE.UU. Compte !!
És a partir de la guerra civil de l’any 1860 quan el recel dels Estats Confederats envers Haiti comença a prendre cos i des de llavors sempre, sempre Haiti ha estat un ”perill”. 

Geogràficament aquest petit país és un lloc estratègic per muntar una base naval, potent, per demostrar a Europa que ‘nosaltres els EE-UU. som aquí’. Fins i tot l’any 1868, el President Andrew Johnson va proposar l’annexió de la República Dominicana i Haití en un sol país, en una sola illa. No va tenir èxit aquesta proposta, però els vaixells nordamericans van actuar en aigües haitianes més de 17 vegades, fins que van reconèixer la seva independència i l’any 1915 van ocupar el país.
Un secretari d’estat nordamericà, Alvey Adee va declarar l’any 1888: ” Haiti és un perill públic i nacional que tenim davant mateix la nostra porta”.
Entre els anys 1888 i 1915 cap President va durar més de set anys al poder a Haiti. Fins que els EE.UU. van envair el país, només un President va morir per causes naturals, la resta violentament.
L’any 1914, el President Woodrow Wilson va prendre el control del Haitian National Bank, va enviar els marines, van agafar (¿?) per raons de seguretat 500,000 USD i van ingressar els diners a Nova York !
L’assassinat del President d’Haití un any després,  va ser la justificació del President Wilson per envair el país i protegir la zona caribenya davant la força que ja començava a despuntar Alemanya.
Fins l’any 1934 tot va ser tumultuós i violent. Finalment el President Franklin Roosevelt va acabar amb aquesta ‘ocupació’ i va considerar Haiti com un país veí amb el qui s’ha de col.laborar i els militars van marxar del país per donar estabilitat política.
Tothom recordarà el període nefast, de la dictadura de la familia Duvalier, François ‘Papa Doc’ i el seu fill Jean-Claude ‘Baby Doc’. Milers i milers d’haitians van fugir d’aquesta dictadura cruel i genocida als EE.UU. entre els anys 1970 i 1980, però aquest país poderós, va decidir no acceptar més refugiats i quan els guardacostes interceptàven una d’aquestes pateres, la retornàven a Haití, sabent perfectament el final tràgic per aquestes persones.
Les eleccions de l’any 1990 van fer pujar a la Presidència Jean-Bertrand Aristide que va ser descabalgat un any després per un règim militar. Però les gestions per part de Jimmy Carter i Bill Clinton el van fer tornar al poder l’any 1994, guanyat legítimament. Va ser President fins l’any 2004, quan un cop d’estat el va foragitar del país. Aristide sempre ha acusat als EE.UU. de fer-lo fora.

Avui un President dels EE.UU. dona prioritat per ajudar a Haiti .. ens ho creiem? Importants caps de la màfia de la droga viuen en aquest país, però evidentment, durant els segons d’aquest terrible terratrèmol, no hi eren, i tan ells com els seus diners són en lloc segur.

Tothom hi ha posat cullarada en aquest petit país, però ara, avui, contemplo amb sorpresa i molt de dolor la incapacitat de la societat per dur a terme una mínima logística amb responsabilitat i eficàcia per donar tot el suport i sobretot amor a la gent que encara no sap el futur que els espera. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *