Chào ông Viêt Nam

El canvi d’horari, tornar, recordar, desfer la maleta, retrobar-me amb objectes que vaig anar trobant …. Birmània, Rangoon, Pagan, Mandalay, Ava, Amarapura, Sagaing, Kalaw, llac Inle, Nyaung Shwe, Pindaya, Heho, frontera Thai-Birmana / Mae Sot, Laos, regió de Champasak, riu Mekong, Viêt Nam, Huê’, Hoi An, Hà Nôi, Halong … encara no he trobat el ritme de casa, el temps, com escriure novament en el meu ordinador , els arxius ….
Escolto una conversa : En Peterman ha marxat de Burma ? Però, aquest país no s’anomena Myanmar ? …. Myanmar ? No és el nom de la farmàcia de la cantonada que fan descomptes ? 

Marco Polo va trepitjar terres del Regne de Mien (Birmània) allà per l’any 1290. En les seves cròniques de viatge, capítol XLIV – ”La Ciutat de Mien, i el gran sepulcre del seu Rei’ ens parla d’una Ciutat esplèndida, capital del regne. Els seus habitants són idòlatres i parlen una llengua molt estranya entre ells. El seu Rei ha ordenat construir un temple i el sepulcre. Dues piràmides de marbre, construïdes amb gran perfecció. Una d’elles coberta d’or, d’un gruix d’una polçada, i l’altra de plata. Dalt de les puntes de les piràmides hi han unes campanetes, d’or i plata, proporcionant un so màgic quan bufa el vent”.
Vaig arribar a Rangoon, la seva antiga capital, d’aquest pais desconegut i oblidat, el dia 24 de setembre i vaig marxar el dia 10 d’octubre. Han passat moltes setmanes, però no deixo de pensar-hi. 

Birmània ha estat un país malhaurat al llarg de tota la seva història. L’últim Rei, Thibaw va refusar els acords del colonitzador Lord Randolph Churchill (pare de Winston Churchill), i la caiguda tan social com econòmica del país va ser greu. No es pot saber, si les coses haguéssin anat millor si el Rei Thibaw hagués acceptat l’ultimàtum. Des de l’any 1962 no han conegut res més que dictadures militars, cruels, fortes, i un aïllament absolut de la resta de països. Se’ns ha dit moltes vegades que no s’ha d’anar a Birmània, cal fer un boicot, aïllar a la Junta, però aquests mateixos que ho diuen segueixen tenint interessos econòmics dins el pais i acords amb els generals.
Em van explicar que una vegada l’any, els generals fan una subhasta de pedres precioses, sobretot rubís i conviden a tothom que vulgui anar-hi. Tots, tots, els països dits del món occidental, capdavanters no s’ho perden i compren a bon preu les pedres, zafirs, rubis, jade, maragdes, i omplen les butxaques dels generals.

Després de viatjar per el país, com a turista, viatgera, ajudant on podia fer-ho, crec fermament, que cal anar-hi. I també crec que encara no és massa tard, i l’aïllament només fa que enfortir els generals amb un sentiment patriòtic barat, com es pot llegir en entrar a les grans Ciutats : ”Els països occidentals són els nostres enemics”.

La història de Birmània és fascinant; si mirem un mapa d’aquest món uns dos mil anys abans, veuríem els grans imperis dominants, encerclant Europa i Àsia, des del nord d’Anglaterra fins el Japó; Roma, Pèrsia, els Mauryans de l’Índia, els Han a la Xina; però existíen ja escletxes …. els germànics, els àrabs, els tibetans; les invasions a les valls de l’Irrawaddy van començar a formar aquest país;  un país meravellós; avui, però,  la pobresa t’envolta arreu; voldríes comprar tot el que t’ofereixen; cerques hotels, cases de menjars que no pertanyen a la Junta; discretament pots veure i copsar unes mirades plenes de tristor; també pots veure la seva fe en entrar a les pagodes a resar davant les diferents estatues de Buda; treballen hores i hores, de vegades sense rebre res a canvi, per força, i d’altres només els paguen no més de 700 kyats (menys d’un euro) per vuit hores de treball; pots veure festivals i festes plenes de joia, tots vestits elegantment i al sò de la seva música tradicional. 
En un racó, al fons de la maleta, em trobo amb un record que li vaig comprar a un noiet; fet a mà, de fusta; la lluna i un pescador amb la canya intentant pescar un estel, que podria ser el de l’esperança, per un futur millor. Sí, és possible, encara és possible.

La fotografia és del noiet a qui li vaig comprar el record, o com anomenaríem els turistes, un ‘souvenir’. A la sortida del temple de Htilominlo Pahto, a Pagan o Bagan prop de Nyaung U, construït per el Rei Nantaungmaya l’any 1218. El nom, extret de la llengua Pali, vol dir ”Benedicció dels tres móns”. El Rei va fer construïr el temple en el mateix lloc on va ser escollit nou Rei del Regne de Pagan entre els seus cinc germans.
Li vaig prometre que li compraria la lluna i el pescador en sortir de visitar el temple, i així ho vaig fer. Quants kyats ? Potser, mil o dos mil, no ho recordo, uns dos USD dòlars. Ell demanava cinc mil o més, per arribar a un bon preu i cobrar els dos mil. És el que necessitava.

Avui fa 14 anys i 27 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.