Viatjar en el temps …… Londres

El meu primer viatge a Londres. Després de la meva estada a Paris, una setmana, mes de gener de 1966 i molt de fred, pluja, cel gris i poca llum, marxem en direcció a Londres. Les dues noietes d’aquest país del sud dels Pirineus arriben a Londres i un sol espaterrant ens dona la benvinguda. Va ser tota una premonició. El nostre al.lotjament era al Y.W.C.A., baratet, molt cèntric, prop del Soho i correcte. 
Ens vam quedar dues setmanes (teníem previst quedar-nos només una) i quan ens vam  gastar fins la última moneda, vam marxar,  i la última nit la vam passar a l’aeroport dormint tot esperant el nostre vol de l’endemà per tornar a Barcelona i cercant els serveis de lavabo i WC ‘sense pagament’ perque ni això ens podíem permetre !

Així d’entrada … Londres em va seduïr, em va agradar, vaig respirar la llibertat, una manera de viure diferent,. El bon temps va ser essencial, i estrany per un mes de gener. Jo anava a veure la Ciutat de Sherlock Holmes, Jack el Desbullador, boira, ‘lladres i serenos’, el riu Tàmesis, Oliver Twist, art, cultura, gent seriosa, ordenada. Ni boira, ni gent seriosa, ni carrers foscos, desordre. Això si, molt primmirats amb el seu idioma. ‘perdoni, Trafalgár Square’? No, no us entenc. Després de molt insistir, ens va dir com si fos el nostre professor, ‘oh, you mean Trafàlgar Square’? Accent obert a la segona vocal ‘a’ …… Però també he de dir que tot  mirant el plànol de la Ciutat es va acostar un ‘gentleman’ i ens va preguntar:
‘ Are you lost girls ? ‘ Sempre he recordat aquesta frase, i sobretot la cantarella i la pronunciació.
Però, en aquells anys hi havia el problema dels diners. Els preus en lliures, shillings i pence, i de vegades en guineas …. Va ser un embolic i difícil. Finalment em posava les monedes dins les dues mans i els deia que agaféssin el que corresponia: 1.12.10, és a dir, una lliura, dotze shillings i deu pence …. una bogeria. – 1 lliura = 20 shillings. 1 shilling = 12 pence –
Però quan ja vaig saber el canvi en pessetes, amb sorpresa, em vaig adonar que la roba de la marca Saint Michael era igual o més barata que a Barcelona !! 
Els forats de la butxaca es va anar fent grans i més grans …..
El Soho durant aquells anys no era el mateix d’ara. Em va semblar com el nostre ‘Barrio Xino’ però amb més qualitat i personalitat. Cabarets, strip tease, bars homosexuals, homes o dones, cartells amb els artistes amb poca roba, un ambient molt canalla, nit imparable, músics. I música dels Beatles arreu.
No tenia prou temps per anar mirant. Mentres al YWCA ens vam imaginar la nostra pròpia novel.la i davant la nostra habitació vam veure tots els díes una finestra on apareixia la cara d’una dona que ens va semblar lesbiana i més aviat la criada, Miss Nelly Dean la dolenta de ‘Cims borrascosos’ d’Emily Brönte. L’argument va bullir en el cap i ja me la veia entrant a la nostra habitació, així que cadires i una taula darrera la porta !  

Covent Garden era encara el mercat central i el brogit tal i com vam veure a ‘My Fair Lady’. Charing Cross i la llibreria Foyle’s. Quina meravella … pujant i baixant i mirant i cercant llibres. Oxford Street i els seus grans magatzems i sobretot les botigues on podíes veure els discos de The Beatles, Rolling Stones i tans d’altres.
No teniem diners per anar a veure musicals, perque aleshores no eren tan aclamats, i teatre, el nostre anglès encara no arribava a tant, però sí vam anar al cinema. La pel.lícula – un musical molt famós : ‘South Pacific’ de Joshua Logan, intepretat per Rossano Brazzi i Mitzi Gaynor. Primera sorpresa; cendrers a cada butaca. Es podía fumar durant la projecció de la pel.lícula ! Segona sorpresa; en acabar, tothom dret i escoltar ‘God save the Queen’.

Però el que més em va sorprendre va ser poder entrar a tots els museus gratuïtament; el National Gallery, el British Museum, el Museu de Ciències Naturals.
Les llibreries de Charing Cross Road, els restaurants de Brompton Road, Hyde Park. Saint James Park. Serpentine. Marble Arch. Kensignton. Harrods. Oxford Street. I el metro i evidentment els autobusos. Hi havía restriccions d’horaris per entrar als pubs.
Li he tingut i li tinc una mania terrible a la línia Northern Line, la de color negre. Claustrofóbica, wagons petits i estrets ( the tube ). Quantes vegades no ens hem quedat parats dins aquets tunels horribles sense sortida per una avaria ?

El bon temps ens va acompanyar durant les dues setmanes (alguns díes de pluja, les típiques ‘showers’). Va ser un descobriment. Certament vivíen en una illa, no a Europa. Les aigües del riu Tàmesis eren brutes, molt brutes, però ser a la Torre de Londres imposava molt i molt ser davant el Parlament. També encuriosida mirant a tots els homes de la City amb el seu barret i paraigües, i amb el cel ben blau!
Oxford Street, Soho, Covent Garden, Leicester Square, Brompton Road, Charing Cross Road, Bloomsbury, Hyde Park, Saint James Park … aquest era el meu territori. 

He tornat a Londres moltes, moltíssimes vegades. Mai m’ha decebut. És una de les Ciutats que més m’agraden. No es perfecte, existeix el caos, serveis de vegades miserables, un aeroport incòmode, escàndols, molta gent, i a la vegada senyorial, carrers meravellosos, edificis aristocràtics, les places a Bloomsbury inoblidables, els parcs, la llibertat que es traspúa, una manera de ser ‘molt britànica’ , i t’agrada o no t’agrada. No pots quedar-te en un punt intermedi.
Avui Londres ha canviat molt. La fotografía és un dels exemples. Més fàcil seria escriure el que està permès …..  En l’arxiu hi trobareu una fotografia de dos noietes ‘lost girls’, tan diferents de l’any 1966 !

Un últim apunt …. ara es menja molt millor a Londres. Malgrat tot, em vaig acostumar en aquell any de 1966, a fer un esmorzar absolutament britànic; ous estrellats, cansalada, salsitxes, tomàquet, cogombres, ou remenat i també prendre el te complet, amb els scones, petits entrepans i altres pastes dolces. Em saltava el dinar i el sopar més d’una vegada. I si entrava en un petit establiment de queviures on teníes la possibilitat de menjar ‘the soup of the day’ i un ‘sandwich’ de verduretes crues, era barat i endavant a caminar i a passar el dia. Amb el ‘fish and chips’ no em van convèncer mai.

8 pensaments a “Viatjar en el temps …… Londres

  1. no té desperdici, Roser… És una meravella!

    …”Jo anava a veure la Ciutat de Sherlock Holmes, Jack el Desbullador, boira, ‘lladres i serenos’, el riu Tàmesis, Oliver Twist, art, cultura, gent seriosa, ordenada…”

    …”ja me la veia entrant a la nostra habitació, així que cadires i una taula darrera la porta !…” (però què bona!)  

    …”Finalment em posava les monedes dins les dues mans i els deia que agaféssin el que corresponia: 1.12.10, és a dir, una lliura, dotze shillings i deu pence …. una bogeria. – 1 lliura = 20 shillings. 1 shilling = 12 pence -“

    …”Malgrat tot, em vaig acostumar en aquell any de 1966, a fer un esmorzar absolutament britànic; ous estrellats, cansalada, salsitxes, tomàquet, cogombres, ou remenat i també prendre el te complet, amb els scones, petits entrepans i altres pastes dolces. Em saltava el dinar i el sopar més d’una vegada…”

  2. Gràcies Roser (eskerrik asko, thank you, merci, tak, etc, etc) per aquests escrits, aquests records, dels teus viatges a Nova York, Paris i Londres.

    Aquí els fufluners, M&D, acabem de fer, virtualment, un precios passeig pel món, pel temps, sense moure’ns del celler.

    Coi, nena! Com escrius/descrius! ( llegint-te, a Paris hem passat una miquiua de fred!).

    Per nosaltres, aquí els bodegueros, sense vacances ni temps per fer cap viatge, aquests escrits han estat un regalet evocador.

    Gràcies, obrigado, spaisíva, arigato, etc, etc.

  3. Viatjar no “cura” el nacionalisme ( quin nacionalisme??, el dels altres? ) com alguns voldrien fer creure, però fa créixer. Una s’estima allò seu però pot admirar i aprendre dels altres.

  4. Jo també hi vaig viure una temporada, a Londres. I em va encantar. Te tot això que dius. No sé perquè però m’estimo aquesta ciutat. Em sembla molt viva, cosmopolita i entranyable. Suposo que els records em tiren. Cada lloc que has anomenat m’ha fet pensar en quelcom i m’ha fet somriure. Potser és hora de tornar-hi…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *