Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Viatjar en el temps … Paris, Londres

Publicat el 28 d'agost de 2009 per rginer

El meu primer viatge a Paris: gener de 1966. Novament en avió. Un Caravelle, i aprofitant les avantatges de treballar en una agència de viatges. Hotel Mont Thabor, molt popular entre els catalans. De fet la majoria de clients ho eren. Paris … no sé si us ha passat a tots, però aquest nom i aquesta Ciutat sempre ha estat la il.lusió per viure en llibertat, per conèixer noves cultures, escoltar música en uns cafès petits, foscos, passejar, respirar, per les grans avingudes de luxe i mirar els aparadors, només mirar.  Extasiar-te davant les obres dels grans pintors impresionistes. Entrar a les llibreríes del barri del Marais.
Seure a les terrasses de Saint Germain de Prés, imaginant veure en Belmondo i la Jean Seberg abraçats com a la pel.lícula de ‘A bout du souffle’ o en Antoine Doinel corrent per escapar-se i fugir a veure el mar en la pel.lícula de’n Truffaut  ‘Les 400 coups’; passejar per el cementiri de Père Lachaise.
Viatjar kilòmetres i kilòmetres en metro era el mitjà de transport. Hi havia gent de tot el món. Mai abans havia vist gent del sudest asiàtic, de països africans, de les illes del Carib, d’Oceania. Els colonitzadors … colonitzats, vaig pensar, però quina diferència! De colonitzadors amos i senyors a rebre els seus colonitzats treballadors en el seu propi país.
Vaig anar amb una amiga i molts molts diners no teníem i tot ens va semblar caríssim, així que vam compartir despeses. Malhauradament el temps d’hivern no ens va ajudar gens. Fred, molt fred, temperatures entre -5 i -10 !! Vam comprar unes botes d’hivern, sí, un parell de botes, que ens posàvem en rotacions ben organitzades.
L’aire gelat dalt de la Tour Eiffel va ser dur. En una d’aquestes visites vam conèixer dos nois i ens van convidar a visitar racons de la Ciutat i a prendre una copa en un cafè, ens van dir, molt ‘parisien’. Els va sorprendre veure a dues noietes exercint de turistes d’un país al sud dels Pirineus.
En entrar al bar, la primera impresió va ser de ‘en guàrdia’ ….. Fosc, llums vermelles, música seductora, i raconets íntims amb uns sofàs molt comfortables ! De sobte em vaig trobar malament, molt malament, i l’amistat era sagrada i haviem de tornar a l’hotel immediatament, les dues. Ells van insistir i ens van convidar anar al cinema a l’endemà. Vam acceptar. Projectàven la pel.lícula de Jacques Demy ‘Les parapluies de Cherbourg’ interpretada per Catherine Deneuve. Les butaques eren comfortables i evidentment van intentar les seves maniobres de seducció, però no sé si encertadament o no, o fer-nos ‘les estretes’ va ser la millor reacció davant o al costat d’uns parisencs desconeguts. L’educacio rebuda va ser més forta que el desig, i mai sabrem quin hagués estat el final. ‘Nous sommes désolées … hélas ‘

Sis díes a Paris i el fred continuava. Plugim, cel gris. No va ser una bona experiència, però no en tinc un mal record.

He tornat a Paris diverses vegades, però sempre per feina. Haig de dir que sempre he aprofitat el temps i malgrat haver de ser en stands de fires o visites a ‘futurs’ clients o reunions, sempre he trobat temps per passejar, mirar, respirar, anar a veure exposicions, entrar a les llibreríes, escoltar jazz en un cau existencialista … sense presses.

Excepte el cap d’any de 1988. Sis díes amb en S. i en G. Una estada magnífica. Les il.luminacions de Nadal donàven un toc diferent a la Ciutat. A la pared del menjador tinc un dibuix de’n G. fet a mà per un pintor de la Place de Tertre. La nit de cap d’any vam navegar per el riu Sena, sense festa, ni raïm, ni sopar, tots tres mirant la Ciutat de la llum, respirant, en silenci, abraçats. 

L’avió sortía de l’aeroport d’Orly el dia 1 de gener de 1989 a les 08:00 hores del matí. Qui viatja en un primer de gener i tan aviat ? Erem vuit persones i en G. va poder entrar a la cabina del comandant i ” veure la terra des del cel ”, com ens va explicar abans que l’avió comencés el descens.

Dues fotografíes boniques d’un amic de TE. No fa el fred del mes de gener de 1966, però sí aquest temps gris i plujós d’aquesta meravellosa Ciutat anomenada Paris.


  1. M’agrada aquesta sèrie de “viatges de joventut”, espero que caigui algun post més sobre el tema doncs aquest any que he estat de sequera viatgera m’han ajudat a passar el “mono” tot recordant com van ser els meus primers viatges a les grans ciutats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.