Chào ông Viêt Nam

Es esgarrifós veure com el foc va avançant i cremant cases, arbres, camps de cultiu i ha arribat tot just a 20 kms de la ciutat d’Atenes. Llegeixes amb sorpresa que no hi han mitjans suficients, que els bombers van arribar tard, la gent desesperada.
Ja fa molt temps que els ciutadans  de Grècia estàn desesperats. He llegit que quan el foc destrueix terres, cases, barris, bosc, la terra cremada es pot requalificar immediatament.

No fa massa temps, en un programa de ràdio vaig escoltar unes paraules d’un xicot que ens parlava de Grècia. Com els seus ciutadans són pessimistes de mena, com tot ho veuen de color negre, que no els importa res i que sembla com si la seva aportació al món hagués acabat en el moment que l’imperi grec es va enfonsar. El mateix xicot ens parlava d’Atenes com una de les ciutats més lletges, amb l’esplèndid Partenon vigilant.
De com s’han deixat expoliar tanta i tanta cultura per els ‘amics’ estrangers. Continuava parlant aaquest xicot que els grecs no tenen il.lusions, ni optimisme, i que saben que tot els surt malament. La seva història i influències en el futur mon semblen com si fos un llibre ja escrit i tancat, guardat en una biblioteca. La única fe que tenen és en la seva esglèsia ortodoxa, paradoxalment, diferent de totes les religions, una mena d’esglèsia anglicana, però ortodoxa a la grega.

Les manifestacions violentes dels joves al començament d’estiu van ser importants, i amb raó. El seu futur es veu de color negre, com quedarà la terra quan el foc hagi estat apagat. I estem parlant d’un país de la Comunitat Europea, i no ho sembla. 
Només parlem de Grècia i la seva història, la seva cultura, els seus filòsofs, d’Homer, de Pericles, de Sòfocles, de Plató, d’Esparta, de la democràcia, dels seus navegants, d’Arquimedes, dels deus i les deesses, de teatre, de Medea, d’Antígona, de la música, de Troia, d’Alexandre el Gran, d’Olimpia, de les Cíclades, d’Ítaca ……..

Una nació admirada per tothom, però amb un cert pessimisme i sobretot estupefacció. Sembla com si només ens interessi el seu passat, la seva història.
No ho sé, em sorprèn, m’angoixa, no hi veig cap sortida.