Plagueta de Bord

Record que Proust, segurament en un prefaci a l’obra de Ruskin, escrivia una cosa així: «no hi ha dies que haguem viscut més plenament que aquells que hem pensat que no vivíem.»
Aquesta idea m’ha perseguit entre les clarors grisoses i els tints opacs d’una tardor que arriba per la porta gran. Entre la indolència i un gust per les petites fatalitats domèstiques que són una metàfora del procés de demolició.
No negaré que som afectat de metereopaties. I el canvi d’estació, fins i tot dins aquesta caòtica mutació climàtica que ens ataca especialment des de la brutíssima realitat de la malaltia, emmalaltidora, del Planeta, encara té per a mi caires d’una espiritualitat metafòrica (per donar un nom a la càrrega de sentit i de canvis sobre la còrpora de viure) que em converteixen en una matèria més receptiva, propioceptiva seria més exacte, a les petites coses de la literatura, del paisatge, de la claror, de l’art i de la vida.
Intent capturar la passió del propi acte d’escriure mitjançant tots els procediments que trob a l’abast: un conte de fades, el retall d’un succés sagnant, les notes que vaig prendre d’una aventura trivial d’estiu, el document oficial que em mostra la cruesa desolada i dolorosa de la guerra, la llarga contemplació de la Natura morta vora un cap de xot de Francisco José de Goya y Lucientes de 1808-1812, un oli de 45×62 cm., que vaig veure al Louvre el darrer pic que vaig esser a París, el gust per l’exquisidesa, la matisació, la fantasia i la bellesa de les insinuacions.
Voldria que els meus textos fossin fets de matisos. El matís com a pinzell i pintura del món.
Suggestions, suscitacions. Vetlladures.
Tot això és una part de la maquinària que mou la mà amb la tinta que fa borratxos, que gargoteja el missatge dins l’ampolla tirada a la mar de la Xarxa.
Un mar de xarxes, un títol ardorós per aquest post.
(…)
Faig exercicis de consciència literària!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!