Trepitjar sorra glaçada

Una de les experiències més boniques del meu viatge per Danmark-Jylland va ser la sortida de dos díes a Nordjylland. Els meus amics na E. i en P. van passar les vacances d’estiu en els mateixos indrets . A més vàrem ensopegar amb un dia esplèndid de sol. De fet el nord de Jylland es coneix com ‘la terra de la llum’ i és cert. Abans que el sol marxés, 3/4 de quatre de la tarda, la llum era radiant, immensa. Aquesta lluminositat va atraure els pintors danesos, igual que la Provença, i ens trobem amb unes obres magnífiques dels pintors de la escola de Skagen; Michael i Anna Ancher, Oscar Bjorck, PS Kroyer, tots del secle XIX. El tret diferencial dels pobles i ciutats del nord de Jylland és el color ocraci de les seves cases i sobretot les dunes i els boscs d’avets tot just al costat dels mars del Nord i Bàltic. 
En el moment just que es ponia el sol vaig caminar per les dunes de Rabjerg Mile(16 kms al sud de Skagen). Arriben a una altura d’uns 40 metres i són bellugadisses; mai les pots veure en les mateixes alçades o formes. Són ondulades i sempre pots veure el mar del Nord. Feia molt fred i vaig tenir veritables problemes per poder fer fotografíes, ja que les bateríes a conseqüència del fred es descarragàven ràpidament. Abans de fer una fotografia havia de guardar-me la càmera ben abrigadeta sota la roba, però ni així; les piles van anar morint com a mosques pel fred.
 
Malgrat tot, trepitjar, caminar, per la sorra glaçada va ser tota una experiència, i perque no dir-ho, d’emocions, per la solitud, pel fred, per el color de la llum del sol, de la sorra, de les plantes glaçades que apareixíen. El fred va ser intens, ( desconec la temperatura, molt per sota zero i amb vent i prop del mar ) i gràcies als mitjons dobles, pantalons gruixuts, jerseis, samarreta, gorro de llana, guants, bufanda, vaig ‘sobreviure’. Caminar i caminar, pujant i baixant per les dunes i intentant fer fotografíes.
Un paisatge, un lloc, difícil d’oblidar. Vaig marxar quan ja començava la foscor de la tarda-nit. El destí era un petit poble anomenat Lonstrup. Només vam trobar un hotel obert. Una antiga granja reconvertida en hotel. Agradable; espaiosa; comfortable; atmosfera relaxant i …. calefacció !
Per sopar vam anar a Hjorring, més al.lunyada de la costa, no gaire, però. També el problema de trobar un lloc per menjar. Ningú pel carrer. Fosc, però l’enllumenat dels carrers era atraient i agradable. Fred, però així i tot, em va agradar. Carrers ondulats; escultures interessants; gent ben abrigada que anava a concert al teatre de la Ciutat; botigues, ja tancades, oferint les millors rebaixes. Em preguntava com serien aquests pobles durant els mesos de la llum, de maig a setembre. Un període en que només ténen quatre hores de foscor; nits curtes, díes llargs. El contrast ha de ser brutal. En P. i na E. van explicar-me com es viuen les vacances d’estiu en aquests indrets. 
A les vuit del vespre ja tornàvem a l’hotel. El silenci era absolut …. només les nostres xerrades trencàven aquest silenci.
La fotografia ens mostra la petjada en una sorra glaçada ( sembla que hagi estat a la Lluna ¿? ) i també he afegit en l’arxiu dues fotografíes més de Rajberg Mile a l’hivern. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *