Chào ông Viêt Nam

Confesso que va haver-hi un temps que em feia por volar; no pas quan vaig pujar per primera vegada en un avió i vaig atravessar l’atlàntic ( any 1963 ). Després vingueren més vols de curta durada, però en avions vells, antics, propulsats per hèlices i molt sorollosos. El passar dels anys els avions es van modernitzar i tots eren propulsats per reactors ( el caravelle … ). Quan treballava en una agència anglesa a Benidorm, fins i tot, se’m va permetre de volar en els vols charters a Londres, un parell de díes, comprar sueters de St Michael, fer-me embolics amb la moneda, 1.10.12 (una lliura, 10 shillings i 12 penics); anar al cinema on es podia fumar ( hi havíen cendrers a les butaques) i al final de la pel.lícula aixecar-te, com tothom, i fer veure que cantàves el ‘God save the Queen’. Després vaig deixar de volar, i quan per motius de feina agafar l’avió era imprescindible, em va venir una por terrible. Qualsevol sorollet ja m’amoïnava. Van passar un parell d’anys, i, fins ara, he anat volant ja sense por, i senzillament pujo a qualsevol aparell amb ales per sentir-me com una àliga. Aquesta sensació, evidentment no la tinc, quan he de fer un vol de moltes hores, més de tres-centes persones a bord, incòmode i jo que no puc dormir. Però això no vol dir que no m’agradi viatjar amb tren ( m’agrada fer trajectes llargs, hores o díes ) o navegar en vaixells de càrrega o velers …. i caminar. Aquesta mobilitat, la última, és la més agraïda; ho veus tot; parles amb tothom; descanses quan vols; fas un mos quan et vé de gust; tens espai; respires.

Però …. reconec que volar és diferent. Durant el  meu últim viatge, l’any passat, per Austràlia i Tasmània vaig pujar en divuit avions més dos helicòpters i un hidroavió.
Des de l’helicòpter, volant per la costa sud de l’illa de Tasmània, vaig poder fer aquesta fotografía del South West Cape. El pilot ens va fer una volada tot donant la volta al cap. Una experiència inoblidable. Un veritable vol d’àliga.